Bé, si la música no ens pogués portar a la pregària difícilment formaria part de la litúrgia d’una manera tan constituent. Pregar cantant és pregar dues vegades, diuen que sant Agustí va dir. Però jo ara em referiré a una altra mena d’experiència, fora de la litúrgia. Una experiència “no oficial” que en els llocs en què l’he duta a terme ha funcionat molt bé com a pregària.
Es tracta d’escoltar atentament música religiosa de totes les èpoques inserida en un canemàs de lectures bíbliques i espirituals. És música que per la seva complexitat i pels escassos coneixements musicals amb què majoritàriament comptem, només podem escoltar a les sales de concert, on sol interpretar-se vetllant per la seva fidelitat al context musical inicial, però no pas per la fidelitat al seu objectiu. És el que ens passa, per exemple, amb les passions de Bach. Hi ha altres músiques, de tradició i de qualitat, amb molts segles al damunt, però que no han acabat d’encaixar amb el concepte litúrgic del Concili i, per tant, han deixat d’interpretar-se a l’Església, o només es canten o es toquen en espais monàstics. És el cas de molts cants gregorians.
D’aquí que, amb els recursos tecnològics amb què avui comptem, sigui oportú i senzill oferir una vetlla de pregària mesclant músiques d’aquestes. Ho vam fer per Setmana Santa a l’ACO, durant dues hores llargues: textos de la passió de Crist —i del món— acompanyats de fragments musicals de qualitat. Des del Vexilla regis fins a Arvo Pärt, passant per Bach, Händel, Pergolesi, Frescobaldi, Monteverdi, Haydn, Taizé i A. Lloyd Weber, i encara alguna saeta. A la sessió estava permès entrar i sortir, per no afeixugar els oients: tothom es va quedar d’inici a fi. La música va ser organitzada a partir de l’Spotify i reproduïda amb el telèfon i un altaveu que hi estava connectat per Bluetooth. Es va procurar, això sí, posar-hi una ambientació acurada i bonica: una gran creu presidia l’espai i la penombra i les espelmes ajudaven a la concentració.
Una experiència semblant es va fer a l’ermita de Sales de Viladecans, el desembre passat: aproximació a l’Advent a partir de nadales. Hi ha nadales que són simpàtiques però poc transcendents, però n’hi ha que porten càrregues de profunditat. El Veni Emmanuel n’és una mostra, i n’hi ha moltes altres amb adaptacions musicals per a tots els gustos.
Totes dues experiències poden fer-se amb poca infraestructura, permeten l’aproximació a músiques i textos de qualitat, admeten comentaris bíblics i litúrgics que vinguin al cas, són una eina de difusió musical i, el més important, faciliten la pregària. La preparació que jo he fet tant per a la Passió com per a l’Advent és a la vostra disposició. Només l’heu de demanar.
