Aquests dies de final de curs es produeix un dels millors moments del nostre ofici, les graduacions del darrer curs a l’escola. És un moment privilegiat en què se’ns dona —ni que sigui breument— una possibilitat que normalment els professors no tenim: veure els resultats de la nostra feina.

Impecablement vestits (alguns de tant mudats ni es coneixen…) amb ganes de menjar-se el món i amb la certesa que se’l menjaran. Ho he vist moltes vegades des del primer cop que ho vaig viure a la meva pròpia graduació, ara fa molts anys, ja.

Però la veritat és que també he vist molts cops com la vida se’ls menja a ells… I de vegades la responsabilitat no és seva, sinó nostra. Quina és la mena d’escola que els oferim perquè això no els passi?

Una bona escola ha de ser pacient, donar-los un acompanyament intens, proper, de vegades fins i tot heroic. Deixant una espai de llibertat perquè els alumnes puguin acceptar o rebutjar aquest acompanyament, però que hi sigui constantment. Que puguin trobar en els professors una ajuda, un consell, una correcció, una esbroncada fins i tot; però sempre adreçada al seu bé. Un context, al capdavall, que se’ls miri pel que són i no pel que fan, que contempli no només els actes sinó també les potències.

Però, al mateix temps, que els prepari per quan tot això desaparegui…

En la vida humana, tot bé té un risc associat: en aquest cas, el risc és que, en el futur, davant les dificultats de la vida, els nostres exalumnes enyorin l’escola. I res no podria ser pitjor, no els podríem haver traït més si passés això. Tots volem que els nostres alumnes no guardin un mal record de l’escola, òbviament, però jo crec que cal anar més enllà: treballar perquè no en guardin un bon record.

El millor destí que l’escola pot tenir en els seus alumnes és DESAPARÈIXER. Desaparèixer completament del seu horitzó sentimental, que no la recordin com una cosa bona del passat. El que jo desitjo és que allò que han après amb nosaltres esdevingui un company permanent de viatge, una herència en el present. Que tots els bons hàbits, les virtuts que heu enfortit, els judicis i les certeses a les quals hagin arribat dins l’escola els acompanyin per sempre més. Fins a l’infinit i més enllà!

Un vell amic, company del meu propi viatge, ho deia amb paraules que reprodueixo com a comiat: “L’objectiu de l’educació és formar un home nou, que actuï cada vegada més per si mateix, i que afronti cada vegada més l’ambient per si sol. Que desenvolupi una consciència que li permeti ser capaç de ‘valdre’s per si mateix’ enfront de tot.”

Molt bon estiu…