És cert que a l’antiguitat només una elit privilegiada sabia llegir i escriure. Però el cas d’Israel és peculiar. Des de petits, tots els homes anaven cada dissabte a la sinagoga, on escoltaven les sagrades escriptures, el tresor cultural i signe d’identitat del poble jueu. Escoltar la paraula de Déu era una forma d’adorar-lo i complir la seva voluntat. Homes i dones se sabien de memòria paràgrafs sencers dels seus llibres sants, a banda de molts salms, i els transmetien de pares a fills. Els levites o algun sacerdot local ensenyaven al poble i els nens més espavilats aprenien a llegir i escriure amb els textos sagrats. A Natzaret hi havia sinagoga; Jesús hi devia anar. Podem pensar que l’Esperit el va dotar d’una intel·ligència lúcida i que va aprendre amb els homes lletrats del seu poble. Quan, als dotze anys, Lluc explica que es queda al Temple de Jerusalem, conversant i discutint amb els mestres de la Llei, Jesús ja posseïa una notable formació.

Als evangelis es fa ben palès que Jesús coneixia a fons l’Escriptura: sovint cita la Torà, els profetes i els salms. En l’escena de la dona adúltera es diu que escrivia amb el dit sobre terra. Quan discuteix amb escribes i fariseus demostra conèixer perfectament les Escriptures i les domina amb agilitat per argumentar i rebatre. Cert, la família de Jesús era pobra, com la immensa majoria de la població del seu temps. Quan Josep i Maria van presentar el seu fill al Temple van portar dos colomins, l’ofrena dels pobres (Lc 2, 24). Jesús pertanyia al que avui en diríem una classe obrera, rural i, per si fos poc, era de Galilea, una regió de gent mesclada i considerada poc “pura” pels habitants de Judea i els jerosolimitans. Però era un home culte, d’intel·ligència esmolada i, com a bon fill d’Israel, coneixedor de la Sagrada Escriptura. No és estrany que, tot i no pertànyer a cap escola d’escribes, la gent i els seus deixebles l’anomenessin Mestre.