Ha passat un any de la tragèdia a la tanca de Melilla. Suposo que no espereu de mi una aproximació a la veritat dels fets, ja que no tinc els mitjans de fer-ho, i els qui podrien i haurien d’haver-s’hi aproximat, no han volgut fer-ho. Ha passat un any, i aquesta veritat dels fets no existeix.

Però existeix la veritat de les mirades sobre els fets.

Els governs d’Espanya i del Marroc els van mirar complaguts, satisfets, orgullosos, i es van felicitar per com de bé s’havia fet tot —premissa necessària perquè res no canviï, per a la persistència del mal.

Les imatges dels fets d’aquell dia mostren centenars de joves negres, estirats a terra de bocaterrosa, amb les mans lligades a l’esquena, barrejats i amuntegats els morts amb els vius.

El relat oficial va veure en ells una gernació extremadament violenta. La consciència comuna ha interioritzat des de fa temps que els emigrants són una amenaça per a la nostra seguretat, per al nostre benestar, per a la nostra cultura, i no diuen que ho siguin per a la nostra religió perquè ja no considerem nostra cap religió.

Què hi veiem nosaltres, quan mirem? He vist humanitat pobra, humanitat en camí, homes caiguts en mans de bandits que els van deixar nus, esllomats a bastonades, deixats mig morts —si no ja morts— a la frontera del nostre benestar. He vist humanitat humiliada, vexada, trepitjada, menyspreada, colpejada, emmanillada, negada. He vist humanitat jove, cercant una vida digna, un futur millor, una taula on no falti el pa, d’un món en el qual siguin de casa la llibertat, la justícia i la pau.

És clar que els amos de les paraules diuen que aquell dia a la frontera només hi havia assaltants violents, una invasió de mafiosos, malfactors, dropos, irregulars, indocumentats, il·legals.

Aleshores us diré que allí, amuntegats a terra, barrejats vius i morts, vaig veure-hi el més meu que podia veure-hi: germans meus, fills meus, la meva pròpia carn, jo mateix.

I aquesta mirada només deixa espai a la compassió, a la pietat, a la tendresa.