Últimament se’n parla molt, d’això. Ho ha posat de manifest més concretament el llibre que acaba de presentar José María Castillo, deixant molt clara la seva visió.

Soc, com ell, de la generació que vam viure el Concili Vaticà II i que, víctimes d’un nacionalcatolicisme, ens adonàvem que sovint havíem donat més importància als dogmes, als ritus, a les prohibicions de la religió, que no pas a una penetració en els Evangelis i en el coneixement de Crist, que ens va deixar l’Esperit perquè Ell ens ho expliqués tot…

I com que sovint la lluita per causa d’una exageració porta a una altra, els de la meva generació hem lluitat per no caure en aquesta equivocació a risc de caure en una altra. I podem ara preguntar-nos, vista la manca de fe, la disminució no tant de fidels a la religió, sinó a l’adhesió al “Déu i Pare de Nostre Senyor Jesucrist”, si hem aconseguit més fidels o hem provocat d’alguna manera la seva desaparició.

Quan Mn. Xavier Morlans va començar amb molta oportunitat a pal·liar la “descristianització” amb “Tornar a creure”, no ho va fer prescindint de la religió, sinó aprofundint en l’Evangeli.

Jo soc de les que penso que sovint és realitat aquest dilema. Religió-Evangeli. Però he tingut la sort, potser pel meu carisma teresià, de viure una espiritualitat cristocèntrica que —per ser espiritual— és religiosa alhora.

Simplificar molt una asseveració és no arribar a la veritat.

Tinc por que la interpretació d’aquest “moviment”, real i veritable, no ens porti a la més pregona realitat: l’espiritualitat ens “relliga” amb Déu.