De vegades penso que la religió tradicional a Occident és com un gran elefant que camina incessant cap al seu cementiri a pas lent; amb tota la seva memòria, tradició i saviesa. No el volen; no encaixa… és un estranger en pròpia terra; ningú no entén el seu llenguatge, ni els seus símbols ni rituals, la seva moral. Adaptar-se o morir? Com adaptar-se sense renunciar al que un és?

Fa poc que s’ha donat a conèixer el document del Sínode Instrumentum laboris; un document en què es plantegen diversos temes claus que guiaran la propera Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes. El document assenyala punts de tensió, preguntes i qüestions actuals d’una gran complexitat.

Per a mi, aquest Sínode i aquest document signifiquen una pausa per ressituar-se; és l’Elefant que atura el seu pas per afrontar els desafiaments del món present; és buscar respostes a les inquietuds del cristià d’avui des de la veu de la tradició, l’experiència i l’Evangeli. I afrontar les preguntes sense embuts significa assumir-ne la complexitat, qüestionar-se i posar en joc allò irrenunciable i allò accessori, actualitzar-se sense trair-se ni perdre’s ni dissoldre la pròpia identitat: una oportunitat de ser més autèntic; més madur.

L’Elefant no deixa de ser Elefant i va lent en aquests temps precipitats on la velocitat fa borrós el paisatge. Cal temps. Només els valents que es confronten amb la realitat estan disposats a acollir canvis i, alhora, a fer més fondes i profundes les arrels de l’Evangeli.