A banda d’intencions, cada cop més les famílies contemporànies es veuen marcades per diferents factors que afecten l’educació dels fills. La major part dels sistemes familiars són nuclears i augmenten els monoparentals, condicionant que altres figures com avis o tiets puguin oferir escalf afectiu de forma més freqüent.
Les condicions laborals fan que els progenitors dediquin molt de temps a complir amb les seves feines i a estar menys temps del que potser seria necessari pendents de l’educació emocional dels fills. També, la cultura actual afavoreix certa laxitud en les normes familiars i escolars, qüestió que pot determinar que els joves no desenvolupin prou les capacitats d’autodisciplina, podent influir en una manca de recursos personals a l’hora d’entrar a l’edat adulta.
El repte d’educar els fills passa per l’exercici de l’amor responsable, respectant amb dedicació la seva subjectivitat i ajudant-los a construir des de dins certa autodisciplina
I per si fos poc, els nens tenen a l’abast i de forma més precoç una àmplia i creixent oferta de mitjans audiovisuals que els permet fer-se a mida un món virtual paral·lel a la realitat concreta i que només reomple les mancances de contacte relacional amb persones vitals. Factors, com diria A. Bolinches, que creen condicions perquè prosperin adults Peter Pan, que no acaben de poder madurar i que es pot traduir en conductes evasives de consum i abús de substàncies.
Sense caure en catastrofismes, però tampoc creure que la vida és una mena de Disney ple de viatges continus al país de mai més 2.0, recordem que el repte d’educar els fills passa per l’exercici de l’amor responsable, respectant amb dedicació la seva subjectivitat i ajudant-los amb afecte a construir des de dins certa autodisciplina per adaptar-se a la realitat concreta.
J. M. Barrie, autor de Peter Pan, va ser un nen de 7 anys tocat per la mort accidental del germà gran de 14 quan patinava en un llac gelat i pel trasbals de la família, sobretot de la mare. Durant anys aquesta va tractar el petit Barrie com si fos el fill perdut, reclamant que es comportés com aquell es comportava o comportaria. Un drama per al petit, que va refugiar-se a l’habitació, dibuixant i escrivint contes fantàstics, buscant i experimentant la seva pròpia identitat de nen únic, que no corresponia a la figura demandada per la mare. No va ser mirat com a nen en la seva individualitat i compensà amb la literatura la figura del nen que no vol deixar de ser-ho.
L’alter ego de Peter és el Capità Garfi. El perill de Peter en no acceptar madurar és convertir-se en una mena de Garfi, adult ressentit i envejós que vol exterminar el nen que ell ja no pot ser. Els nens creixen però la seva consciència com a tal no desapareix, forma part de les arrels de la nostra individualitat. Com a adults hem de saber connectar i conversar amb aquest nen interior per sempre més. Als nostres fills i filles els passa, particularment, alguna cosa similar.
