“Henri Matisse era una persona profundament feliç; era pura llum, pura energia”, revela Helena Alonso, historiadora de l’art i comissària de l’exposició Matisse. Art en equilibri, que es pot visitar fins al proper 22 d’octubre al Museu Diocesà de Barcelona i a la catedral barcelonina. Una llum i una energia singulars que va saber traslladar-les a les seves magnífiques obres. El llegat d’un dels creadors més importants de l’art modern.

La mostra està conformada per vuitanta-cinc obres de Matisse (litografies, dibuixos, linogravats…), realitzades entre el 1938 i el 1954, any del seu traspàs, i procedents totes elles de col·leccions particulars. “Aquest període artístic es caracteritza per una gran espiritualitat i alegria de viure que Matisse reflecteix en el seu treball. Coincideix amb el moment que ell considera la seva ‘segona vida’, després d’una intervenció quirúrgica intestinal que li deixa importants seqüeles i una gran dificultat per sostenir els pinzells”, constata Alonso.

El títol d’aquesta exposició —“la qual compta amb un discurs molt homogeni”, esmenta la comissària— fa referència al propòsit que Matisse va expressar el 1908 i al qual va ser fidel al llarg de la seva vida: “Somio amb un art en equilibri, de puresa, de tranquil·litat, sense temes inquietants o preocupants.” Un art que esdevingui, en paraules de l’artista francès, una mena de “calmant mental, alguna cosa així com una bona butaca que alleugi les seves fatigues físiques”.

L’artista pensava que l’obra d’art havia de ser un nexe d’unió entre l’ésser humà i la natura

Segons Helena Alonso, “l’artista sent que el quadre ha de produir un efecte tranquil·litzant i pau en l’esperit de l’espectador”. I afegeix: “Matisse volia que l’obra d’art fos un nexe d’unió entre l’ésser humà i la natura que ens envolta, entre l’ésser humà i el cosmos que ens empara.”

Henri Matisse és considerat el gran mestre del fauvisme, corrent estètic de les avantguardes que va causar un gran impacte en la crítica pel seu ús agosarat del color i el rebuig de les normes academicistes. L’exposició posa de manifest aquesta exaltació del color, un color que arriba a independitzar-se del dibuix i de la perspectiva, i que s’aprecia en obres com La dansa (1938), d’una extraordinària força expressiva, La caiguda d’Ícar a Verve (1945) o La tristesa del rei (1952).

Una de les obres més emblemàtiques de la mostra és el particular homenatge que Matisse fa del Càntic de les Criatures, de sant Francesc d’Assís. L’artista hi transcriu, amb tinta xinesa i llapis de cera, una lloança sobre la germana aigua, “tan casta i tan pura”, i hi dibuixa unes admirables ones del mar. També s’hi poden contemplar quinze magnífiques litografies, del 1946, sobre Les cartes portugueses, obra literària de l’any 1669, que posen en relleu la versatilitat creadora de Matisse.

Rellevants són també les dotze litografies, dutes a terme el 1947, que retraten homes i dones esquimals, amb expressius rostres, il·luminats pel seu somriure, que transmeten una extraordinària pau interior. I les quatre litografies, del 1952, de la sèrie Nu blau, confeccionades “amb papers pintats a l’aiguada i retallats, coneguts com gouaches decoupées, una tècnica que va fer servir en els seus darrers treballs”, informa la comissària de l’exposició.

Matisse considerava que el treball realitzat a la capella del Rosari, al municipi francès de Vence, era la seva obra mestra

“Matisse considerava que la seva obra mestra era la ingent tasca que va realitzar a la capella del Rosari, de les germanes dominiques, situada al municipi de Vence, a la Costa Blava francesa. Hi va treballar durant gairebé quatre anys de la seva vida. Un projecte unitari que li va dur a participar en el desenvolupament arquitectònic del temple, en la seva decoració, molt esquemàtica però de gran força expressiva, i fins i tot en el disseny de crucifixos o casulles”, explica Helena Alonso. “He estat elegit, des de dalt, per fer tota aquesta obra”, va arribar a confessar l’artista.

A la mostra es poden veure catorze fotografies en blanc i negre fetes per Helène Adant, que van servir per il·lustrar el 1951 La capella del Rosari de les Dominiques de Vence, llibre de Matisse, i un vídeo d’uns tres minuts de durada sobre aquest meravellós temple.