El menjar forma part de la realitat humana i la Bíblia recull nombroses referències als àpats. El menjar hi és present com a gest d’hospitalitat, gratitud, joia i festa… i també agraïment en presència de Déu. En els relats evangèlics, Jesús apareix nombroses vegades compartint taula i participant activament de l’experiència. L’àpat és punt de trobada i acollida, tothom és convidat a la seva taula, fins i tot, els pecadors i els publicans. I aquí és on rau la radicalitat del seu testimoni, motiu pel qual fariseus i mestres de la Llei l’increpen constantment, acusant-lo fins i tot de golut i bevedor (Mt 11,9). Com és possible que no els aparti del seu costat si són transgressors de la Llei i, per tant, de l’Aliança?

Compartir taula és un gest de proximitat, d’acolliment, d’amistat i de respecte, és un gest de pertinença, i és des d’aquesta perspectiva que l’actitud de Jesús és vista com a quelcom sorprenent. Ell trenca amb les limitacions de compartir taula, ja que no es limita al seu cercle personal i les normes de l’època, en què cadascú havia de seure amb els seus iguals, ni té en compte el codi de puresa. Amb aquesta no-exclusió de ningú, el fet de compartir taula apareix com a signe del Regne de Déu en què tots som convidats, una taula oberta on els més petits, els marginats, hi tenen també un espai reservat. La taula és signe visible de la comunió amb el Pare, de la gratuïtat d’aquest Déu tot Amor revelat en el rostre del seu Fill estimat.

“Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres,  invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors, perquè ells no tenen res per a recompensar-te, i la recompensa, la trobaràs quan ressuscitin els justos” (Lc 14,13-14).