D’acord, el mot “immersió” dins del context educatiu remet primàriament, a causa de l’atmosfera mediàtica, a conceptes com “immersió lingüística més que no pas com un convit a l’endinsament en el Misteri de la persona humana; així i tot, és evident que l’escola ofereix a l’alumne un “emparaulament cultural” que el capacita per trobar el seu lloc en el món que li ha tocat viure i escollir en quin voldrà viure.

Tota immersió educativa és, alhora, una aposta necessària i, aparentment, problemàtica. Fixem-nos, per exemple, en la proliferació d’aules immersives en els espais culturals, especialment en equipaments museístics que es prenen seriosament l’anada a l’encontre del món educatiu. Ningú s’estranya que un museu d’art medieval dissenyi una “aula immersiva en el romànic”, o bé que en una casa dissenyada per Gaudí s’anunciï una “aula immersiva gaudiniana”.

Els espais educatius immersius són apostes necessàries que menen a un aprenentatge experiencial en un context específic. Es pot presentar com a problemàtica en el sentit que és una aposta que implica la focalització en un aspecte i no en un altre, però en una societat complexa és imprescindible construir illes d’aprenentatge que configurin un arxipèlag cultural.

Les escoles cristianes disposen, majoritàriament, d’unes “aules immersives per al treball del joc simbòlic i la descoberta del transcendent” (oratoris, capelles, aules d’interioritat, espais Godlyplay, etc.) que s’ofereixen avui com uns espais privilegiats d’immersió cultural de primer nivell. No tanquem, oblidem o mutilem aquests espais! Posem-los en valor pedagògic perquè són àmbits d’acollida per a les grans preguntes indefugibles de la persona humana i facilitadors d’un relat de sentit per als nostres alumnes.

El sentit etimològic d’”immersió” és “posar dins d’un líquid”. Una aula immersiva mistagògica és una invitació al capbussament integral de la comunitat educativa on retrobar-hi la seva essència; en l’actuar, el con-sentir i l’enraonar-se en el món.