Els evangelis del Nou Testament parlen de Jesús, les seves accions i el seu ensenyament, i es fixen especialment en els fets relacionats amb el final de la seva vida. El llenguatge narratiu d’aquests escrits fa que sovint se’ls relacioni amb el gènere literari de les biografies.

Una biografia, tal com l’entenem actualment, és la història més o menys completa de la vida d’una persona, i cerca d’oferir informació àmplia i acurada sobre els seus orígens, la seva manera de ser, els fets més rellevants que va protagonitzar, les relacions amb altres persones, etc. Si mirem els evangelis amb atenció, comprovem que hi falten molts dels elements que serien característics d’una biografia. Tots quatre passen per alt la major part dels anys de la vida de Jesús i es limiten als últims mesos. Marc i Joan ni tan sols no diuen res del seu naixement.

L’interès dels evangelis no és biogràfic, sinó que volen fer conèixer el sentit de la vida, la mort i la resurrecció de Jesús, així com el contingut fonamental de la seva predicació i l’impacte que va tenir en els qui el van conèixer. Més que el detall de les seves accions, els evangelis volen mostrar el significat que tenien. No busquen augmentar els coneixements dels lectors sobre la vida de Jesús, sinó ajudar a creure en ell. Si els llegim simplement com a biografies, perdem bona part de la seva riquesa.

Això no significa que els evangelis no tinguin un fonament històric, ben al contrari, són interpretacions de fets reals, explicacions creients de dades històriques. La realitat humana de Jesús és una dada fonamental de la fe cristiana, que proclama l’encarnació del Fill de Déu com un fet indiscutible.