El Capítol Catedralici de Tortosa, en estreta col·laboració amb el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC), va presentar el 28 de juny passat a la premsa dos documents preciosos de l’Arxiu Capitular, restaurats al laboratori de document, obra sobre paper i fotografia pel personal tècnic especialitzat sota la coordinació de M. Carme Balliu.
El primer document és el còdex 212 de la Biblioteca Capitular medieval, Directorium Inquisitorum fratris Nicholai Eymerici, O. P., un manuscrit de 115 bifolis (265 x 348 mm), a 2 columnes, caixa d’escriptura 245 x 165, 34 línies, bellament miniat amb pigments blau indi, blau esmalt, blau atzurita, verd malaquita, negre carbó, vermell cinabri, taronja mini, blanc de plom, làmina d’or i també tinta metal·loàcida pel que fa al text. Una nota al final del còdex ens fa conèixer l’autor del text i de les miniatures, Pere Mateu Calaff, que acabà el treball el 8 de desembre del 1451. Altra nota ens diu que el llibre fou compilat a Avinyó l’any 1376 per fra Nicolau Eymerich. El Directorium ha estat recuperat d’un estat molt lamentable, en què es trobava per causa d’un incendi que patí i de l’aigua amb què es va apagar.
El segon document és la Traça de la catedral de Tortosa d’en Anthony Guarc, en pergamí (620 x 893 mm), catalogat a l’Arxiu Capitular com a Fàbrica, 49. A més de traces d’estilet i de puntes de compàs, s’aprecien algunes línies i contorns traçats a mà alçada amb tinta, així com de dibuix preliminar fets amb grafit. Al revers del document hi ha diverses inscripcions, de diferents èpoques, també manuscrites a tinta. El pergamí mostra les irregularitats pròpies de la pell de l’animal, així com marques dels operaris que van tractar-la.
Aquesta traça, datada entre el 1379 i el 1382, és la més antiga de les existents a Espanya que avui coneixem i una de les més antigues d’Europa. Les traces de les catedrals de Sevilla, Burgos, Barcelona i Lleida són posteriors, del segle XV. Només la superarien en cronologia els dibuixos parcials, alçats, façanes i plantes de l’anomenat Portafoli de Villard de Honnecourt, quadern de dibuixos del segle XIII, i solament a Itàlia i a Alemanya es troben traces catedralícies contemporànies de la nostra i alguna una mica anterior, com la de la catedral de Colònia, devers el 1300, i les d’Estrasburg (façana, de 2,74 m) i Reims. I a Catalunya, la traça de la torre de Sant Feliu de Girona, del 1368.
Durant el procés de restauració dels documents s’han seguit els criteris de mínima intervenció
En la conservació-restauració s’han seguit els criteris de mínima intervenció, màxim respecte per la integritat de l’obra, reversibilitat i llegibilitat dels materials incorporats. Dels diferents estudis i anàlisis dutes a terme per establir el procés de conservació i restauració, destaca l’observació macroscòpica realitzada amb lupa binocular de 45 augments, la qual ha permès localitzar les diferents perforacions del suport de pergamí derivades del propi procés d’execució, que implica l’ús del compàs per fer el traç circular. Aquesta dada ha determinat el tipus d’intervenció que s’ha dut a terme, atès que calia documentar i preservar uns senyals originals; una informació que ja havia estat modificada en altres actuacions anteriors.
L’edifici projectat per Guarc era un temple de tres naus amb deambulatori, nou capelles radials a l’absis i capelles laterals geminades per a cada tram de volta de la nau, i tenia forma de creu llatina amb els braços del creuer inscrits en el mur de tancament de les capelles laterals i, a més, un cimbori sobre voltes raconeres al mig del creuer; dues portes situades als braços d’aquest creuer permetien l’entrada al temple pels dos costats. Al dibuix de Guarc només consta el disseny de la nova seu fins al primer tram de volta de la nau. No sabem per quins motius aquest projecte no es portà a terme, ja que es va executar el de Bernat Dalguaire: edifici de tres naus, sense creuer ni cimbori, amb doble deambulatori i capelles perimetrals unitàries.
