Jove de 18 anys. Ha aprovat amb bones notes el batxillerat i la Selectivitat: «Aquest estiu no he de fer res, perquè ja he treballat durant el curs i m’ho mereixo.» I res és res. Tres mesos de televisió, becaines, Whatsapps, alguna volta amb amigues, algun dia amb la família a la platja i baixar a buscar el pa.

De fet, ens anuncien vehicles de semiluxe amb l’argument que val la pena comprar-se’l perquè un «se’l mereix». Sents persones que volen «aturar-se» un any en acabar els estudis o fer un any sabàtic de la feina perquè «s’ho mereixen». I què vol dir merèixer-ho?

Quan una persona té la sort de néixer en un context familiar amb unes mínimes condicions socioeconòmiques, té un entorn que facilita l’estudi i ofereix oportunitats de treball, no té l’obligació de donar el màxim de si mateix? A tots ens convé descansar, cert, però hi ha etapes de la vida en les quals convé incorporar l’hàbit de treball, de l’esforç, de la constància i, si se’ns han donat capacitats i un entorn que fa possible desenvolupar-les, cal tornar a la societat, des del treball i el voluntariat, el que altres poden necessitar.

Un té dret, es mereix, que li remunerin el treball pel qual hem d’estar contractats degudament. Periòdicament, tots mereixem un període de canvi d’activitats, de repòs, però també tenim el deure d’esmerçar el temps en projectes que tinguin sentit, que valguin la pena. Molt alerta a no acompanyar adolescents i joves pel camí de la responsabilitat social. Alerta també a justificar-nos capricis «perquè m’ho mereixo». O és que tantes persones que no tenen aquestes oportunitats, que només tenen dues setmanes de vacances, que treballen de sol a sol en climes extrems i no cobren ni el mínim per subsistir, no s’ho mereixen?