Als grans supermercats hi sol haver una secció gurmet, exclusiva, amb productes de molt alta qualitat, d’importació. Poc concorreguda ja que els preus no estan a l’abast de les majories.

La resta del supermercat està copat de muntanyes de productes i ofertes on els carros de la compra circulen espessos com en una autopista col·lapsada el cap de setmana.

A l’hora de fer vacances ens podem apuntar a l’estil gurmet o al massificat. No us espanteu, que no parlo d’economia.

El punt de partida és diferenciar entre consumir o viure. Consumir és acumular com més imatges millor, capturar, fotografiar i enviar les imatges a tot ésser vivent al nostre abast. Si es visita un lloc, es tracta de fotografiar tot allò espectacular i ressenyable, d’arribar al màxim de racons de l’entorn, de pujar a totes les atraccions, d’explotar al màxim la nit consumint.

Viure les vacances és interioritzar, deixar l’espai i el temps perquè el lloc que visitem, l’obra d’art que admirem, el menjar que degustem, la música que escoltem, vagi impregnant i deixant empremta a la nostra ànima.

Fins i tot a les peregrinacions es té la temptació de la quantitat. I la sobreabundància de sensacions i imatges es converteix en una saturació dels sentits.

Al final, el desig de posseir-ho tot es converteix en confusió i saturació. I es passa de l’empatx al buit. El que s’ha viscut ha deixat una empremta molt efímera, tant, que s’esvaeix.

Les vacances gurmet es basen en la selecció, és a dir, a prescindir de veure-ho tot, de fotografiar-ho tot, de captar-ho per exhibir-lo posteriorment. La vista, l’oïda, l’olfacte i l’ànima són més importants que el mòbil.

Un místic franciscà dels nostres dies em va mostrar aquest mètode. Va arribar a Barcelona per fer unes conferències i em va demanar si el podia acompanyar al Museu d’Art de Catalunya. Jo estava preocupat perquè només tindríem tres hores. Arribats al museu, ell anava com despistat, fins que arribem a una sala del romànic. Catalunya és rica en art d’aquesta època dels segles XI al XIII. Quan va arribar a la sala on s’exposava el frontal d’altar d’Avià, em va demanar de quedar-se el matí en aquella sala. Jo li vaig insistir perquè veiéssim les pintures més importants que estaven ubicades a les sales contigües. Em va mirar amb cara estranyada. Jo vaig seguir pel meu compte la visita i vaig tornar per tornar junts al convent. Em va comentar que en una visita futura li agradaria tenir més temps per continuar contemplant l’obra. Em va ensenyar a descobrir tresors i a renunciar a la quantitat.

Que diferent dels pelegrins a Terra Santa, que es fan fotos posant somrient davant de la creu de la basílica del Calvari. Poden presumir d’haver-hi estat i exhibir a qui es presti el seu trofeu, les seves fotografies, però ni de bon tros s’han acostat a l’experiència d’amor més gran del món, el sacrifici del Fill de Déu fet home.

Jesús ens convida a descobrir els tresors de la vida: la fe i la pregària, les persones, la bondat, la natura, tot el que ens remet a Déu, el gran tresor. Cal tenir una mirada contemplativa per això, cal renunciar a posseir quantitats, seguretats, sensacions passatgeres i tot allò que ens satisfà transitòriament però que no dona sentit a la vida, vendre-ho tot per comprar la perla amagada.