En el nostre article del 25 de juny passat afirmàvem que l’adoració més plena i perfecta a Déu es dona en la mateixa celebració de l’eucaristia. 

Tanmateix, és lícit preguntar-nos si, realment, ho sembla. El contingut de la missa és el que és, i el Concili de Trento en va definir alguns punts dogmàtics que són inqüestionables. El moviment litúrgic i la mateixa reforma del Vaticà II —malgrat que alguns ara pensin el contrari— exposen les seves afirmacions sobre aquestes mateixes bases doctrinals i les explanen des d’una teologia sacramentària i bíblica molt sòlida. 

No oblidem que arribàrem a la reforma litúrgica després de segles d’una comprensió dels sagraments a partir d’una escolàstica eixuta —que ja no era la de sant Tomàs d’Aquino sobre la litúrgia—, i que descansava en una teologia legalista on el més important era assegurar la validesa i la licitud de la missa i de les altres accions litúrgiques en vistes a la recepció de la gràcia. 

Com he dit més amunt, el moviment litúrgic europeu de principis del segle passat, de bracet amb els moviments bíblic, patrístic i eclesiològic, i la reforma del Concili després, va alliberar els sagraments del jou escolàstic i els portà a una comprensió i celebració fonamentades en les bases més sòlides de la sacramentalitat de la fe. 

Tot amb tot, aquesta riquesa de la reforma litúrgica del Vaticà II sabem que no fou pas rebuda en totes les comunitats. Ja el gran teòleg ortodox Alexandre Schmemann va dir en una conferència a París l’any 1981 que, una vegada alliberat el moviment litúrgic de la tirania escolàstica i legalista, la litúrgia es troba novament dominada per ideologies cegues a la seva veritable naturalesa i a la funció essencial de l’Església. 

Per tot això, els Papes dels darrers temps han insistit tant en la celebració fidel segons els llibres litúrgics, des dels documents més ajustats al Vaticà II com ara la instrucció Eucharisticum mysterium (1967), on s’exhorta els ministres ordenats a celebrar inculcant el sentit del sagrat (núm. 20), passant pel gran magisteri de sant Joan Pau II i de Benet XVI, fins a arribar a Francesc amb la carta Desiderio desideravi, de l’any passat. 

Així, doncs, l’estil «kumbaià» —i similars—, present en tantes celebracions litúrgiques des dels anys setanta, no fou ni és una interpretació correcta del magisteri del Vaticà II. Per tant, si diem que la celebració de l’eucaristia és la màxima adoració a Déu, ho ha de semblar. I això només és possible en la fidelitat al propi ritu i als seus llibres litúrgics, amb un ars celebrandi amarat de sacralitat.