L’episodi del sacrifici d’Isaac (Gn 22) és conegut en la tradició jueva com a aquedà, que significa “lligam”. Abraham va haver de lligar el seu fill sobre l’altar, per complir el mandat diví d’oferir-lo en holocaust. El gest mostra la fe i l’obediència d’Abraham, que arriben fins al límit, sense entendre el perquè de la demanda de Déu. També ens revela l’amor i la submissió d’Isaac, que es deixa lligar sense oposar resistència. Aquest exemple d’unitat i obediència genera l’admiració dels àngels que assisteixen a l’escena.

Aquí no hi ha un Déu que posi a prova els seus fills, com ho podria semblar. La prova no ve mai de Déu, sinó de la vida mateixa. El fet d’existir i viure ja és en si mateix una prova. Déu en la història, en canvi, ajuda Abraham a superar aquesta dura situació en què l’ha posat la vida: el proveeix de l’anyell per substituir-lo per Isaac, i abolir així els sacrificis de nens, que eren una pràctica comuna i abominable en l’antiguitat. Isaac esdevé el precursor del sacrifici de Jesús, que es va deixar “lligar” per nosaltres a la creu.

L’aquedà ens ensenya que l’obediència i la unitat amb els altres són les claus per superar les proves més dures de la vida. Abraham i Isaac van actuar “lligats” l’un amb l’altre, com un sol cor, disposats a renunciar a la voluntat pròpia per amor a Déu. El seu exemple ens inspira a confiar en Déu, a viure “lligats” els uns als altres, units fins i tot quan no n’entenem els plans o accions.