Deia Joan XXIII que res d’allò que passa als homes no ens pot resultar aliè als cristians. No es tracta d’identificar-se simplement amb el món, sinó de servir-lo i salvar-lo amb amor, però per això cal entendre’l i dialogar-hi.

El Concili Vaticà II convidava a llegir els signes dels temps com a tasca pròpia de tot el Poble de Déu, perquè “el goig i l’esperança, el plor i l’angoixa de l’home contemporani, sobretot els dels pobres i de tota casta d’afligits, són també el goig i l’esperança, plor i angoixa dels deixebles de Crist, i no hi ha res de verament humà que no ressoni en el seu cor” (Gaudium et spes, 1). Per això, l’Església “té tothora l’obligació d’esbrinar els signes dels temps i d’interpretar-los a la llum de l’Evangeli” (4).

En l’exhortació pastoral L’Esperit fa jove l’Església, publicada el març del 2020 en els vint-i-cinc anys del Concili Provincial Tarraconense, l’arquebisbe Joan Planellas dedica el vuitè capítol a Construir una Església en diàleg amb la cultura i amb el món. I recorda, citant el decret del Vaticà II Optatam totius, que “des de fora estant no es pot dialogar amb el món, ni de bon tros se salva el món”. I afegeix que “no hi ha dubte que el pensament eclesial ha d’estar arrelat i fonamentat en la Sagrada Escriptura i en la Tradició viva, però precisament per això ha d’acompanyar simultàniament els processos culturals i socials”.

Cada generació ha de ser capaç de continuar esbrinant els signes dels temps i acompanyant el goig i l’angoixa dels nostres contemporanis, però per fer-ho possible necessitem una reflexió capaç de comunicar la veritat de l’Evangeli en un context determinat, i sempre amb una mirada preferent pels pobres, perquè com llegim en el quadern de Cristianisme i Justícia Déu en temps líquids (setembre 2019), “un llenguatge sobre Déu en què no aparegui ni una sola vegada el patiment, ni l’opressió de l’home per l’home, ni l’afirmació cristiana segons la qual Déu s’ha revelat no com a resposta als intel·lectuals sinó com a bona notícia als oprimits, no passarà de ser una religiositat burgesa (i potser farisea)”.

En un moment de manca de referents, de temps líquids (Zygmunt Bauman) o volàtils (Francesc Torralba), és un imperatiu que el món intel·lectual catòlic prengui la paraula per portar-hi un missatge de sentit, una raó per a l’esperança, un horitzó de plenitud.

Així mateix, l’Església catalana, responent a la invitació del Concili Provincial Tarraconense (1995), ha de continuar potenciant el diàleg entre la fe i la cultura, “de manera que s’estableixi un terreny comú de col·laboració en el nivell cultural, especialment pel que fa als drets i valors humans i als progressos de la cultura” (CPT 12).

Un exemple concret el veiem en el primer pla d’aquesta setmana amb L’albergueria, centre cultural del bisbat de Vic. Com afirma el seu director, Mn. Josep M. Riba, el centre és “una presència en el món diferent al que el món està acostumat; un espai de diàleg, de mà estesa, que l’artista i els interessats per l’art agraeixen i reconeixen”.

Necessitem, doncs, una raó amarada de l’Evangeli que faci una proposta vàlida i atraient per al món d’avui. Cal saber prémer les tecles adients per fer que el cor de l’home continuï atent al desig inherent de Transcendència.