Malgrat que aquests últims dies els informatius —en totes les cadenes— obrien amb la pantalla plena de samarretes vermelles alegrant-se —amb raó— del triomf de les nostres futbolistes, per tot el que significa en la promoció de la dona i en l’esforç pioner d’aquestes joves, sovint la pantalla es fon en un blau marí per presentar-nos aquest nou cementiri del segle XXI que és el Mediterrani a Europa i l’Atlàntic a Centreamèrica.

Lògicament, els informatius ens parlen d’estadístiques: “Han arribat a tal o tal altra platja les restes d’un nou naufragi…”

D’aquestes notícies, n’hem vist moltes aquest estiu: “Unes 50 persones van arribar en una pastera a la platja de Tarifa. Les imatges van ser captades per un turista que era en aquell moment a la zona de bany, i que assegura que entre els ocupants de l’embarcació hi havia almenys tres menors i una dona embarassada. L’escena s’emmarca en l’arribada massiva de pasteres durant les últimes setmanes a les costes de Gibraltar. Només aquest divendres, 27 de juliol, unes mil persones van ser rescatades de les aigües de l’Estret d’unes 50 pasteres”, segons informa l’agència EFE.

Sona el meu telèfon mòbil i sento la veu del Moha que, amb veu d’angoixa, m’explica que estaven tan tranquils al carrer quan la policia els ha aturat i al seu amic, que encara no té papers, l’han portat al CIE. “Si no hem fet res i estem amb vosaltres. Busqueu-nos un advocat… Després de tot el que hem passat per arribar aquí!”

A la pantalla ens impacten les xifres. A la vida ens planyem pels amics que estan fent un veritable esforç per sortir-se’n acabada d’estrenar la seva majoria d’edat.