Aquest estiu ha aparegut Etiòpia als mitjans de comunicació arran d’un grup de 19 espanyols —9 d’ells, catalans— que van quedar atrapats pels enfrontaments armats al nord del país. Aquells dies jo també hi era, però al centre-sud, on també hi ha un conflicte que als mitjans no se’n parla, a la regió d’Oromia.
Tant al nord com al sud, hi són presents les comunitats catòliques. A mi em van acollir els salesians, que hi tenen 14 comunitats i que alguns d’ells havien estat al nord aquells dies en unes ordenacions a Adigrat, on hi tenim des de fa 22 anys, per cert, el missioner català de Pallejà, Alfred Roca.
Parlant amb alguns dels salesians del nord t’adones de la realitat “humana” de la guerra. I no dic inhumana, perquè la guerra i el mal semblen també pròpies lamentablement de la nostra condició. De la pitjor condició.
Com podem ser tan cruels? Per què tant de mal? El mateix provincial salesià té família al nord, el seu poble destruït, família morta… i em descriu commocionat diverses escenes d’aquesta guerra que ara sembla pausada. Colpeix el testimoni dels religiosos del nord pel dolor de la guerra entre etíops, i es pot tocar la tristesa com una capa fosca i, alhora, aquella petita flama que tots tenen de paraules sinceres, de reconciliació, tan difícils d’entendre si no és des de la fe.
També se sentien trets a Meki i a Zway, al sud, mentre hi havia les vespres… i mentre pregàvem per la pau. Mai la pau havia estat tanta pau com en un context de conflicte; mai la pau es fa tan patent com en l’exercici d’aquells religiosos de reconciliar-se, fins i tot, amb els qui els havien posat a la presó.
Commou veure l’Evangeli practicat; el fa tan creïble quan s’encarna… el fa tan Vida… el fa tan Bé. No és d’aquest món perdonar de cor tot allò que crucifica.