Em trobava, el juliol passat, llegint el pròleg que l’enyorat bisbe Toni Vadell va escriure per a un llibre de pastoral educativa, quan m’arribà la colpidora notícia de la troballa d’un infant mort a la platja de Roda de Berà, una nena de vuit mesos que dies més tard vam saber que havia caigut d’una pastera camí de les illes Balears. Tots acabaren ofegats, pares inclosos, però la petita Lilia arribà a les nostres platges per vergonya dels qui dediquen l’estiu a arrepapar-se sota el sol pensant a quina guingueta soparan a la fresca o en les poques ganes que tenen de tornar a treballar.
En el pròleg, el bisbe Toni deia: «Necessitem escoles que, precisament en aquests moments tan complicats, apostin per una pastoral escolar evangelitzadora cuidada, curosa i que cuidi. Que s’atreveixin a cuidar realment la persona, a acollir-la de veritat, a estimar-la, a escoltar-la i acompanyar-la…»
I és aquí on vull posar l’accent, ara que comença el curs escolar i que, probablement, estem començant a oblidar la tragèdia visibilitzada, aquesta vegada, tan a prop nostre. Vull posar l’accent en l’escola cristiana d’avui, quan la política i els poders econòmics i socials callen davant d’aquests escàndols. I el poso en la urgència d’actualitzar els plans de pastoral educativa que sostenen la resta de projectes de centre, perquè si s’enfoquen només a desvetllar la fe amb actes i campanyes ben cuidades cal que, abans de les grans trobades al pati inaugurant el curs o pregant per la pau, que també cal fer, apostem per fer redescobrir la presència de Déu en tot i en tots, especialment en els qui pateixen la injustícia de perdre la vida cercant dignificar-la i, encara pitjor, patint l’oblit de molts un cop s’ha llegit a les xarxes i ha dolgut una estona.
Els educadors de les escoles cristianes hem d’estar més desperts que mai en un món que construeixen uns pocs perquè hi visquem tots, basant-lo en molta imatge i desinformació, amagant-nos el que ens fa mal al cor per conduir-nos cap a una felicitat enganyosa en forma d’oci excessiu i pervers, de devoció desmesurada i ridícula al cos, o al consum escandalós en benestar personal.
Ens aboquen a un món en el qual la Veritat de la proposta de Jesús queda suplerta per tantes «veritats» que s’idolatren des de petits, fent viure la individualitat enmig del món, aïllats i dominats perquè siguem dòcils i portem tot el dia auriculars a les orelles, fent-nos les menys preguntes possibles. Sort que esperança i perseverança estan a l’ADN de l’escola evangelitzadora, i segur que on calgui fer-ho la pastoral es repensarà involucrant mestres i PAS perquè amb alumnes i famílies siguem feliços vivint la Veritat de veritat, treballant perquè en tothom trobem Déu i ens hi quedem.
I si la propera activitat al pati és denunciar, explicant-ho arreu, tants morts que volien viure com la Lilia?
