Vaig conèixer Andrés Aberasturi a l’Escola Oficial de Periodisme de Madrid, cap als anys setanta. Després vaig seguir la seva pista i els seus anhels, els seus grans reportatges i els seus programes a Ràdio Nacional d’Espanya.

I, darrerament, m’han encantat els seus llibres. En un d’ells, el més recent, que es titula Vi luz… y entré, Aberasturi mira de respondre la pregunta “què ha estat ell per als altres”.

El capítol resulta interessantíssim, sobretot quan el periodista amic es formula la pregunta nua, com si fes un examen de consciència: “I vosaltres tots, els altres. Què he fet realment per vosaltres?”

Contesta així, en diferents paràgrafs, que no tenen preu.

“Us juro que m’hauria agradat trepitjar sobre la sorra sense deixar petjada, per petita que hagi estat; hauria preferit el paper noble de titella en lloc del que un cop va moure’n els fils. Jo només volia ser bona gent, senzillament bo, ser un desapercebut en la petitíssima escala que em va tocar viure, us ho juro. Us dic la veritat. Parlo des del cor en aquesta nit freda. Jo només volia ser bona gent.”

M’ha encantat aquest llibre i, sobretot, l’aroma de senzillesa que vessa l’autor a les pàgines. Ens parla de la vida i de la seva vida. Ens diu “coses” des de la riba periodística de la seva professió i també des de les seves reflexions com a espectador i com a actor del seu temps.

“Jo només volia ser bona gent”, subratlla amb força. I penso que sí, que l’Andrés ho ha aconseguit. Els seus llibres sempre són “l’aparador” obert a la rosa dels vents, oferint-nos “trossets” de la seva vida en forma d’ocellet que es disposa a volar.