A poc a poc ens endinsem en el nou curs acadèmic, escolar i pastoral. M’ha cridat l’atenció el títol d’un dels llibres del papa Francesc, en el qual se’ns convida a “somiar plegats” en aquesta hora. Però, es pot “somiar” quan tot el món se sent colpejat per les guerres i una onada de crisis angoixants amenaça amb enfonsar-nos i destruir-nos?

Al llarg d’un estiu tòrrid una llista de calamitats encadenades ha accentuat una mena de fugida col·lectiva, a la recerca de paisatges millors que ens facin oblidar una mica tot el que se’ns tira a sobre. Abans de plantejar els seus “somnis”, el Papa ens alerta de tres actituds que poden frenar els nostres millors desitjos: el narcisisme, el desànim i el pessimisme.

Primer, el narcisisme ens porta a la “cultura del mirall”, a mirar-nos a nosaltres mateixos, centrant-nos en els nostres propis problemes. La resta, no ho veiem. Crida l’atenció aquesta cultura que ens concentra en el laberint dels egoismes més grans. Segon, el desànim que ens enfonsa en una queixa constant de tot el que ens envolta. El desànim ens porta a la tristesa que ens rosega per dins. I la tristesa mata a poc a poc les il·lusions perquè s’han ennuvolat els horitzons.

I, en tercer lloc, el pessimisme, que és com un cop de porta que donem al futur i a la novetat que ens pot oferir. Una porta que ens neguem a obrir per por o per manca d’audàcia. El pessimista sempre veu l’ampolla mig buida, en comptes d’alegrar-se pel que encara conservem. Són tres maneres de bloquejar-nos, de paralitzar-nos. En el fons, preferim les il·lusions que disfressen la realitat, en comptes de descobrir tot el que podem arribar a fer.