El diumenge 17 de setembre moria a la Residència Sacerdotal Sant Josep Oriol Mn. Josep Anton Arenas i Sampera (1931-2023), prevere i canonge de Barcelona. L’endemà, 18 de setembre, hauria celebrat els 63 anys de la seva ordenació sacerdotal, esdevinguda en tal data a la parròquia de Sant Josep Oriol de Barcelona.
Mn. Arenas ha format part d’un estil de prevere barceloní, format en el Seminari de la postguerra, amb els Operaris diocesans, que rebé les influències dels corrents reformadors preconciliars francesos i belgues especialment en litúrgia, espiritualitat i pastoral; visqué ja com a prevere la celebració del Concili Vaticà II i la renovació eclesial posterior, profundament arrelat en la terra i el país, amb un sentit clarament diocesà, culte, intel·lectual i entregat als altres sense distincions de persones. Tot resseguint la seva trajectòria hom descobreix el periple diocesà d’aquest prevere mataroní: vicari a Sant Adrià de Besòs i Santa Cecília de Barcelona, rector a Sant Gregori Taumaturg, superior, vicerector i rector del Seminari Menor, director espiritual del Seminari Major, Delegat episcopal per a la Vida Consagrada i canonge de la seu barcelonina. Hom destaca, espigolant entre els diversos ministeris que exercí, el foment de les vocacions sacerdotals i el seu acompanyament i la dedicació a la vida parroquial i a la vida consagrada, en aquest darrer cas durant molts anys.
Voldria destacar especialment la seva dedicació al Seminari Menor, on juntament amb Mons. Sergi Gordo, ara bisbe de Tortosa, i un servidor fórem dos dels seus col·laboradors. Ell, que havia estat superior i vicerector entre els anys 1967 i 1970, li tocà assumir el rectorat de la institució entre els anys 1992 i 2003. Acompanyat i ajudat per diversos formadors, va treballar per reformular el sentit de la institució i presentar-la al conjunt de la diòcesi d’una manera renovada i —com bé deia ell mateix— amb les dades de la pedagogia i de la psicologia actuals. Afirmava que el Seminari Menor havia guanyat en simpatia, però la simpatia per si sola no porta vocacions. Tot i que sempre li agradava recordar gratament que un nombre no gens menyspreable de seminaristes majors provenien del Menor.
En aquest període del seu rectorat el Seminari Menor va deixar la Conreria i retornà a Barcelona, al barri de les Corts, i actualment —quan ell ja no era rector—, a l’edifici del Seminari Conciliar. Un canvi certament important i que en el seu moment li va comportar no poques dificultats. I és que la feina del prevere, i del prevere al Seminari en particular, no sempre ha estat fàcil i mai es fa bé per a tothom. Potser per això al mateix Mn. Arenas li agradava repetir amb el salmista que cal servir el Senyor amb alegria, o que com sant Pau, tot ho puc amb Aquell que em fa fort. Fins i tot, enmig dels tràngols, li abellia repetir la famosa frase de santa Teresa de Jesús degudament traduïdes al català —com si no!—: “res no t’espanti, la paciència tot ho assoleix, amb Déu n’hi ha prou…”.
Aquells que hem treballat al seu costat i hem après del seu mestratge com a pastor, pedagog i bon liturgista hem pogut experimentar-ho d’aquesta manera. Mai li ha faltat un gram d’ironia (o de bogeria potser, segons afirmava). A ell li escauen les sàvies paraules del Dr. Masmitjà que ell es feia seves especialment en els moments de dificultat: “Déu en el cor i bon humor.”
