Ens fixem en la trobada de Jesús amb el cec Bartimeu (Mc 10). Ser cec significava la marginació social, que conduïa fins i tot a una situació de fam i intempèrie, ja que el cec no podia treballar perquè en aquell temps no hi havia res adaptat per a ell. Però, a més, també era marginat religiosament. Tristament es considerava que una persona era cega per culpa del pecat, per això li van preguntar a Jesús si l’home cec ho era per culpa dels seus pecats o dels dels seus pares. Es convertia la ceguera en un estigma socioreligiós que aïllava, anul·lava i enviava al marge del camí a mendicar. Aquest “marge del camí” és el que avui anomenem “perifèries”.

Mc 10,48 ens presenta una paradoxa: els que van amb Jesús, homes suposadament religiosos, davant la professió de fe del cec Bartimeu pretenen fer-lo callar i per això el renyen. Ens hem de preguntar: és possible viure una fe de debò sense misericòrdia? Jesús s’atura davant de Bartimeu, com s’atura davant de cada persona i les seves necessitats. Jesús no passa de llarg. Bartimeu li demana veure-hi perquè ha sentit notícia de Jesús, ha estat a l’escolta de la predicació del Regne, i sap que “els cecs hi veuen, els sords hi senten, els coixos caminen i els pobres són evangelitzats”.

Les trobades amb Jesús transformen, tant, que podem parlar d’un abans i un després, d’una conversió integral de vida i fe. La frase de Jesús és realment completa: “Ves, la teva fe t’ha salvat” (Mc 10,52). Bartimeu resulta transformat en la seva salut corporal (salvat), convertit en la seva salut espiritual (fe) i de resultes d’això, també la seva forma de vida (ves). Jesús, per tant, incideix en tots els aspectes de la persona.

Bartimeu esdevé paradigma de tantes discapacitats que, en un sentit o altre, a tots ens acompanyen en la nostra vida ferida i limitada. També jo soc Bartimeu i també jo necessito ser guarit per Jesús.