Una galeria –la quarta- de l’antiga presó Model. Aquelles galeries de pel·lícules que a les presons actuals ja no veiem. Els mateixos rètols a les portes de “despatx”, “bugaderia”, etc. Jo recordava altres temps, i m’alegrava de les millores de Quatre Camins, Lledoners, Brians, Wad-Ras, etc. I en aquella galeria, estreta i sota els balcons allargats que donaven a les cel·les antigues —testimonis de molts patiments i d’històries de delinqüència, penediment o desesperació— un grapat d’amics d’una de les persones que més va contribuir a fer una mica menys angoixant la vida dels antics inquilins: sor Genoveva Masip.
La Generalitat —cosa que l’honora— li feia un homenatge en el centenari del seu naixement. Hi érem desenes d’amics i col·laboradors de la seva tasca. Jo he parlat d’ella —d’una de les monges més conegudes de Barcelona en ambients socials— en diferents escrits i he publicat algun llibre sobre la seva tasca, i sempre he fet servir per parlar de la meva relació amb ella aquesta frase: “Ella va ser la meva mestra de tendresa.”
Quan ara fa un munt d’anys em vaig adreçar al seu “despatx” —una taula darrera un parapent a la sala comuna de l’Obra social Santa Lluïsa de Marillac— vaig intuir que estava davant una dona de Déu que havia entès l’Evangeli i tenia els seus preferits: els pobres, els delinqüents, els marginats, aquells dels qui tothom fuig… I el primer que vaig veure en ella va ser la seva tendresa: un cor compassiu i misericordiós com el de Jesús, sempre atent a les necessitats dels més desfavorits, mai judicant, sempre comprenent, exigint per amor per tal que la persona pogués créixer i arribar a ser feliç.
Amb ella he viscut moments inoblidables, com aquell que sota un pont —el que es va fer famós a la pel·lícula Todo sobre mi madre—, vam trobar un home amb una cama mossegada per les rates i el vam portar a l’Obra social perquè el curessin, o aquell de l’home que li havia robat la cartera a sor Genoveva amb la llibreteta en què ho apuntava tot i que per a ella era de més valor que els diners… I a canvi, l’home únicament va rebre una abraçada ben forta en sortir de la presó per altres robatoris… Un munt de detalls que porto gravats al cap i, sobretot, al cor.
Aquells esmorzars a la Barceloneta on comentàvem diumenges al matí el que havia passat a la setmana i als quals vaig dedicar un llibre, les festes de Santa Lluïsa en què gaudia del teatre que hi fèiem, les exposicions dels treballs dels homes, les eucaristies a Ítaca, i tants i tants records que tinc d’aquells anys viscuts al seu costat. Però el més important i que guardo com un tresor al cor és el d’uns dies abans de la seva mort. S’estava ja consumint per la malaltia, però l’oïda sabem que és l’últim que es perd. Va sentir la meva veu i em va reconèixer: “Ets la Viqui, oi?”, em va dir. I va afegir com un testament que em deixava: “Tu seguiràs amb els nostres, oi?” “I tant”, li vaig respondre. D’aleshores ençà, aquesta frase m’acompanya sempre que estic dia rere dia amb “els nostres”.
