Sant Pau VI va instituir el Sínode dels Bisbes el 15 de setembre del 1965 en començar la quarta i última sessió del Concili Vaticà II. Amb aquesta decisió, cercava prolongar l’estil, l’esperit, el mètode i els ensenyaments conciliars. En definitiva, que l’experiència del Concili Vaticà II no caigués en sac foradat i que l’aggiornamento no fos una flor d’estiu sinó una heura poderosa que s’arrapés amb força a la paret de l’Església. Com totes les institucions humanes, va dir Pau VI, el Sínode “es podrà anar perfeccionant amb l’esdevenir del temps”.

Des d’aquesta perspectiva podem concloure que l’actual procés sinodal 2021-2024 és un fruit madur del Concili Vaticà II. “És la darrera etapa en la recepció del Concili”, afirma el bisbe Luis Marín de San Martín, sotssecretari de la Secretaria General del Sínode.

El 17 d’octubre del 2015, quan es commemorava el cinquantè aniversari de la institució del Sínode dels Bisbes, el papa Francesc va dir que “el món en què vivim, i que estem cridats a estimar i servir també en les seves contradiccions, exigeix de l’Església l’enfortiment de les sinergies en tots els àmbits de la seva missió. Precisament, el camí de la sinodalitat és el camí que Déu espera de l’Església del tercer mil·lenni”.

El número d’aquesta setmana està dedicat en bona part a l’inici de l’Assemblea General del Sínode dels Bisbes sobre la sinodalitat. A partir d’aquí, i de la mà del nostre corresponsal a Roma, Rodrigo Moreno Quicios, anirem informant setmanalment de les diferents sessions d’aquest esdeveniment històric que com diu Fernando Cordero, periodista i sacerdot membre de la Comissió de Comunicació del Sínode, vol “aprofundir en la vocació baptismal del Poble de Déu i les conseqüències pràctiques que té en la vida de l’Església”.