Eduard Sala ha rebut l’encàrrec del cardenal Joan Josep Omella de liderar Càritas diocesana de Barcelona els propers anys. Des del 2015 era responsable de l’Àrea Social i durant nou anys ha fet equip amb Salvador Busquets, de qui agafa ara el relleu a la direcció. Eduard Sala (Barcelona, 1962) és educador social, coach, formador i llicenciat en Filosofia i Lletres. Va ser entrevistat per Joan Trias al programa La Caravana de Ràdio Estel.

Com valora el seu nomenament com a director de Càritas diocesana de Barcelona?

El cardenal Joan Josep Omella sempre ens ha donat suport i, de fet, amb el nomenament ha fet una aposta per la continuïtat. Per a mi Càritas és un lloc al món on fer equip amb totes les persones voluntàries i contractades.

Quines prioritats es marca?

La prioritat és la de continuar acompanyant les persones més vulnerables. Com a Església diocesana volem construir Regne de Déu aquí a la terra, volem fer del nostre món una mica més taula parada, porta oberta, casa que acull, espai de trobada. Hi estem cridats des de fa 2.000 anys.

Quina és la importància de fer xarxa amb les administracions i les entitats socials?

Sols no podem anar enlloc, no arribaríem ni a la cantonada a causa de la complexitat que estem abordant. Les administracions són les responsables de garantir els drets dels ciutadans, també dels que es troben en situació irregular. Moltes persones que acompanyem tenen els drets vulnerats. Per això les administracions són cabdals a tots els nivells.  Cal que hi estiguem en contacte permanent, així com amb les entitats socials.

L’administració és prou contundent a l’hora d’afrontar les desigualtats i les necessitats de les persones en situació de vulnerabilitat?

No és prou contundent. Totes les persones que conec amb càrrecs de responsabilitat intenten fer el que poden, però el problema és la mirada política curtplacista. Mentre només es pensi en el que dura una legislatura o un mandat, no es poden implementar polítiques socials de calat: habitatge, protecció familiar, accés a prestacions bàsiques… Cal una part de mirada curta per respondre a situacions conjunturals i d’emergència, però les polítiques que afecten la vida de les persones necessiten llums llargs. Això vol dir pactes. Només que estigués resolt el problema de l’accés a un habitatge digne, més del 80% de la pobresa desapareixeria automàticament. Més del 60% de les persones que atenem viuen en habitacions rellogades o no-llocs. Per això calen polítiques valentes molt més enllà del que dura un mandat. La incertesa de no tenir un habitatge digne o de no arribar a final de mes fa que les persones no se sentin capaces de gestionar la pròpia vida.

La prioritat quina hauria de ser?

Pel que fa a habitatge, l’anterior Ajuntament de Barcelona volia reservar el 30% de les promocions a habitatge social. Era una bona política que ara s’està revisant… Cal garantir que les persones puguin arribar a final de mes sense haver de patir. Per això calen feines dignes i prestacions públiques suficients per a tothom. Només el 8,2% de les persones que atenem les deu Càritas diocesanes de Catalunya tenen accés a l’Ingrés Mínim Vital o la Renda Garantida de Ciutadania. Per tant, gairebé el 92% de les persones ateses per Càritas no tenen garantides prestacions mínimes que els permetin arribar a final de mes. Hi ha gent que desconeix els seus drets però també n’hi ha que, tot i saber-los, no s’aclareixen a l’hora de fer les gestions. Demanem a l’administració que simplifiqui la burocràcia i que retorni a la presencialitat, que no s’ha recuperat després de la pandèmia.