És el títol de l’esplèndida biografia de santa Joaquima de Vedruna escrita per la germana Teresa Llach (Editorial Claret, 2021). L’hem llegida al refetor, a l’hora de dinar. Durant sis setmanes, aquesta dona valerosa del segle XIX ha captat poderosament l’atenció de la comunitat. Per a mi, educat per les Carmelites de la Caritat, Joaquima de Vedruna és una santa propera, una companya de camí.

En destacaria la humanitat i la normalitat de la seva trajectòria. Va ser una dona serena i equilibrada, amb una gran capacitat per descobrir el voler de Déu vivint a fons tots els reptes que la vida li anava plantejant. Després d’una infantesa protegida i feliç, accepta un matrimoni que, d’entrada, va en contra de la seva vocació religiosa. Un matrimoni al qual es lliura plenament com a esposa i mare de nou fills: disset anys de vida en comú amb Teodoro de Mas marcats per la felicitat i també per la infelicitat, per les penúries de la guerra, per la mort prematura de tres fills. La viduïtat, amb la tasca de pujar bé els fills i retrobar la vocació religiosa pel camí arriscat d’un nou projecte, insòlit per l’època. La fundació i els primers passos del nou institut, amb èxits i fracassos. Novament la guerra i l’exili. La consolidació de la seva obra i el capvespre d’una vida gastada pels altres, amb realisme, honestedat, bondat i generositat: els ingredients de la seva santedat.

Una dona que va traçar el seu propi camí de dona, de deixebla de Jesús, en un món i en una església d’homes. Una dona que continua mirant-nos, amb els seus ulls profunds, des del retrat fet poc abans del seu traspàs. Continua parlant-nos en el seu ric epistolari. Viu en la seva obra i en la seva espiritualitat. A casa seva, al Manso Escorial, podem agenollar-nos davant les seves despulles, o prop de les bigues en forma de creu de les golfes on ella es retirava a pregar fugint del bullici dels fills i del tràfec d’una casa de pagès.

Santa Joaquima de Vedruna, pregueu per nosaltres.