La seva veu entretallada pels sanglots em posa en estat d’alerta. És una antiga amiga de Wad-Ras —la presó de dones a Barcelona— que, després del judici, ha estat traslladada a un altre centre penitenciari, condemnada a un bon grapat d’anys.

Entre llàgrimes i silencis angoixants m’exposa la seva visió dels fets. Jo no tinc el coneixement necessari de tot el procés, ni de la seva culpabilitat ni de la seva parella, ni de la decisió de la justícia. No puc ni he d’opinar. La meva tasca és acompanyar i consolar, sense judicar, que no em pertoca. El “delicte” o la “culpa” —que no sempre coincideix— no és cosa meva. És de la seva consciència, de Déu i del jutge. Jo només tinc a l’altre costat de la línia telefònica una dona feta pols pel dolor, l’angoixa d’estar separada de la seva filla petita —a càrrec de l’àvia— i de pensar en el grapat d’anys d’aïllament a la presó.

Malgrat que ella fa recaure totes les culpes en la seva parella i se sent menyspreada per la justícia, en el fons també sent en la seva consciència el pes d’uns fets més o menys conscients. I jo no puc deixar de patir per ella i per tantes víctimes d’elles mateixes.

Sí, ho vaig aprendre molt bé en els més de trenta anys d’anar cada setmana a les presons. Allà vaig conèixer un dels dolors més grans de l’ésser humà: la culpabilitat de qui, en crear víctimes amb la seva conducta, s’ha constituït en la víctima principal. Els altres han estat víctimes d’un altre. Ell, de si mateix. I d’aquesta víctima mai no se’n podrà separar…