Com és sabut, en el Nou Testament trobem quatre evangelis: els de Mateu, Marc, Lluc i Joan. Tots ells contenen fets i paraules de Jesús, i es concentren sobretot en la seva passió, mort i resurrecció. En molts moments coincideixen força entre ells, si bé és fàcil notar alhora les diferències considerables d’estil, de vocabulari, i també de temes i d’accents. A més, cadascun dels evangelis conté materials propis, que no es troben en els altres. Tot i que no hi ha contradiccions entre ells, és cert que en ocasions resulta complex harmonitzar les diferències.

Observant aquesta diversitat, podríem pensar que seria millor i més clar que hi hagués un sol evangeli. De fet, aquesta idea ja existia en temps antics: Tacià, un cristià del segle II dC, va elaborar l’anomenat Diatèssaron, una fusió dels quatre evangelis en un sol text. Per sort, aquest escrit no va passar de ser un exercici personal i no va substituir de cap manera els evangelis del Nou Testament.

De fet, la pluralitat de visions sobre Jesús i el seu ensenyament és una riquesa present en l’Església des de l’inici. Els evangelis són el resultat de la forma en què cadascun dels primers apòstols van anunciar Jesús i de com el van acollir i fer propi les primeres comunitats. La revelació de Déu en Jesús és tan valuosa i extraordinària que no es pot reduir a una sola forma d’expressió. La diversitat de llenguatges i d’aproximacions, sempre dins de la comunió i la unitat, permet d’obtenir una imatge més rica del missatge cristià.