Si les imatges que veiem als telenotícies ens fereixen tant que no podem evitar les llàgrimes, què serà per a tots el homes, dones i nens que ho estan patint allà?

A la meva pregària no puc deixar de preguntar a Jesús què és el que passa en el seu poble que mai troben la pau definitiva. I la resposta ha estat avui quan una amiga m’ha enviat un d’aquells vídeos que il·luminen la vida, que li donen sentit i que fan pensar que mentre hi hagi dones com les del projecte que estic veient, no ens podem desanimar: hi ha amor i tendresa en aquest planeta que alguns s’entesten a destruir.

Milers de dones (hebrees, musulmanes i cristianes) han caminat juntes a Israel per la pau. Quin goig! Us ben asseguro que si no tingués els anys i les mancances que tinc, si tingués poder de convocatòria, organitzaria una marxa semblant amb les dones amb les quals convisc dia rere dia, malgrat que lluny d’aquelles terres entestades a fer la guerra de tant en tant…

El nostre papa Francesc i el patriarca  llatí de Jerusalem, cardenal Pizzaballa, ens inviten a l’única cosa que la majoria podem fer en aquest moment tan dolorós pels nostres germans jueus i palestins: pregar.

I si podem fer-ho junts des de les diverses religions, molt millor. L’únic Déu misericordiós i benigne escolta les pregàries dels fidels siguin d’on siguin i vinguin d’on vinguin.

Quin goig pregar junts al Déu Únic, Creador de tot, Pare de tots, i demanar-li junts que els coets míssils es converteixin en focs d’artifici celebrant la pau —no pas la victòria, perquè la guerra duu a la pau de totes dues parts— i celebrant-la amb l’abraçada humana que ens agermana per damunt de races, pobles, Estats i nacions…