Octubre ens diu “adeu” i arriba novembre, el mes que convida a una mirada al “més enllà”. I què és el “més enllà”? Els nostres coneixements científics sobre l’existència de l’home sobre la terra arriben només fins a la seva mort. A partir d’aquí, la ciència se centra en el final de la seva matèria, en la seva descomposició i la seva desaparició com a persona. Sempre queda el que deixem de “paraula i d’obra” a la humanitat, al petit cercle familiar o a l’ampli camp de les publicacions fetes. Això queda per a la gent important, diguem-ho així.

El ciutadà de carrer entra en el “més enllà” sense la més mínima idea del que serà ni de en què consistirà. Només les paraules de Jesús de Natzaret: “Jo soc la resurrecció i la vida i qui creu en mi, tot i que hagi mort viurà”, ens han obert de bat a bat les portes de l’esperança, des de la riba de la fe.

Un torrent de preguntes ens assetja sempre: acaba la nostra existència quan morim o continuem existint en una altra vida, en una altra dimensió, en l’anomenat pel món cristià “cel” o “paradís”?

Joan Pau II ens va deixar aquesta bonica definició del que és el cel: “La plenitud de la vida en la intimitat amb Déu.” Està clar que som limitats i finits, està clar que naixem, creixem, ens desenvolupem i morim, però hi haurà una “justícia final”?

Novembre ens convida a recordar els nostres éssers estimats, als cementiris o als columbaris. I ens convida a repensar el nostre final en aquest escenari de la història. Com deia un estimat company periodista: “L’amor ha de fer-nos eterns. Com no he de poder veure més els meus pares, els meus germans, els meus amics?” Però només un Déu, que s’ha revelat en la història ens pot dir: “Tu no moriràs pas, tu viuràs per sempre.”