Ja fa anys que em va sorprendre una imatge habitual a Itàlia. Passant de bon matí a prop d’una escola o un institut, és freqüent veure nois i noies que s’hi van acostant amb un gruixut diccionari sota el braç. A vegades fins i tot l’han de portar amb una motxilla o un carret de comprar. No sempre es tracta del diccionari de la llengua italiana, pot ser també de grec, de llatí, o d’altres idiomes. Aquesta pràctica es continua mantenint actualment, malgrat la difusió de les tauletes i els mòbils, que també serveixen per consultar els diccionaris.

Sempre he pensat que és un bon signe i que mostra la importància que el sistema educatiu italià dona al coneixement lingüístic. El treball directe amb els diccionaris permet adquirir precisió en l’ús dels termes i enriquir el vocabulari. El domini de les llengües, començant per la pròpia, és fonamental perquè cadascú pugui expressar adequadament les seves idees o sentiments, i per assolir una comunicació de qualitat amb els altres, a tots els nivells. El diàleg, que inclou moltes dimensions, té al centre la paraula (el terme diàleg ve d’una paraula grega composta de dia, “per mitjà de”, i logos, “paraula”).

Per tot això no és estrany que a Itàlia sigui agradable escoltar discursos, debats o converses, perquè sovint els qui parlen ho fan amb una sintaxi acurada i amb un lèxic ric i precís. Deixant de banda el contingut, que pot ser molt variat i opinable, la forma d’expressió sol ser bella, atractiva i lingüísticament precisa.

Es tracta d’un fet que cal remarcar, sobretot en un temps com el nostre, en què el valor de les paraules —i de la paraula— viu una certa crisi i sembla reduir-se progressivament. Abunda un ús exagerat d’eslògans buits de contingut o es tergiversa el significat propi de moltes paraules, mentre es va reduint la mitjana de mots que coneixen els parlants de la majoria de llengües. El respecte per la llengua i la preocupació per expressar-se correctament és un signe privilegiat de cultura.