Com ens passa a milions de persones, sento una impotència enorme per ajudar d’alguna manera les víctimes de tantes violències cegues i sense cor. Un s’informa, però en certa manera en buit: és molt poc el que pot fer mentre no hi hagi treves que permetin portar queviures, aigua, energia, consol… amb la qual cosa fàcilment es cau en la tristor i el desànim.

Interiorment, això sí, sento una crida a no deixar-me atrapar per les disjuntives pseudoobligatòries en contemplar aquests conflictes. No em fan més mal unes víctimes que unes altres. Totes són persones, moltíssims nens, adolescents, nombrosos ancians i famílies trencades. Tots són els meus germans i germanes. No vull defensar “més” uns assassinats que uns altres. El meu cor no vol caure en la guerra de trinxeres que, al final, perpetua les divisions dins nostre, i ens separa d’una gran porció d’univers tan digne d’amor i solidaritat com l’altre. Això ho sento pel que fa a totes les guerres, conflictes territorials o polítics. Cap bàndol em sembla immaculat; tots tenen alguna cosa bona; tots es mouen per algun interès més o menys ocult. Totes les banderes tenen alguna taca de sang. Jo opto per relacionar-me amb persones, no amb etiquetes ni amb estereotips.

Certament que hi ha uns responsables polítics que, indiferents al dolor humà, generen conflictes bèl·lics per consolidar el seu poder, per ampliar el seu territori, per dominar més i millor. Aquests s’assemblen molt entre ells, estiguin al bàndol que estiguin. Jo, per a ells, prego el perdó i la llum de Déu que els faci frenar l’avarícia.

Vull conservar el cor a imatge del Senyor, que va acollir totes les persones, fossin del color que fossin, amb la seva dignitat i el seu valor irrepetible. Fora trinxeres. Com el Ressuscitat.