Aquest dissabte 25 de novembre és el dia internacional per l’erradicació de la violència contra les dones. Un dia greu que pren densitat perquè es fa memòria de les dones que falten, de les desaparegudes, les apallissades, les violentades, les assassinades.
Un dia que aixeca remor de denúncia, que prepara un crit en comú perquè tothom s’aturi i digui, amb nosaltres, amb totes les nenes, les joves, les dones, que ens volem vives.
Aquest lema de “ens volem vives” continua escrit a les parets de les ciutats, a les pancartes feministes, és un mantra o una pregària, o un murmuri pronunciat amb les dents serrades que dona força, esperança, i manté ferma la voluntat per, malgrat els obstacles i les violències, buscar sentit en el viure de cadascuna i de les comunitats on som.
La genealogia feminista que ha dreçat camí de llibertat abans que nosaltres és una mostra que, en les pitjors i més adverses circumstàncies externes, l’autoconsciència i l’autoempoderament són possibles. En l’antiguitat, les dones van haver de demostrar que tenien ànima i que podien tenir experiències espirituals fonamentades; en l’Edat Mitjana, van lluitar per la seva subjectivitat i van afrontar les mofes i burles que les desacreditaven com a éssers sense raó ni capacitat intel·lectual. Tot i la misogínia cruel, llegiren, escriviren, entraren a la universitat, i van reclamar la igualtat política. Després, van aconseguir millorar les condicions laborals, van reclamar drets reproductius i drets sexuals, i han aconseguit fer-se sentir en espais públics. La meva capacitat d’acció, doncs, és la meva experiència de llibertat. Les circumstàncies externes evidentment que condicionen, però un acte de llibertat és una experiència interior, de determinació i de voluntat. Crec que l’autoempoderament no depèn tant dels estàndards generals externs que em marca la societat o la religió, sinó de la manera amb què em relaciono amb aquests estàndards i normes. ¿Quin marge d’acció agafo respecte aquests estàndards apresos o hegemònics? ¿Quin marge de llibertat em prenc?
Ara bé, a la capacitat de consciència i d’empoderament, hem d’afegir-hi la intersubjectivitat, perquè som éssers relacionals i les accions pròpies afecten els altres. “Estimar és voler estimar”, ens diu bell hooks, escriptora i activista afroamericana que desfà el mite romàntic de l’amor i defensa que, més que sentiment, l’amor és una acció per transformar el nihilisme, la cobdícia, l’obsessió pel poder que domina la nostra cultura. L’amor és acció i emoció participativa; l’amor és una forma d’assumir responsabilitat i adquirir compromís creatiu davant del que els passa a les altres i al món. L’amor és polític i és un gest ètic perquè busca el vincle i el benestar per a l’altra persona.
La llibertat no és una resposta, és un viatge, doncs. És per això que m’agrada quan les dones ja no es veuen com a víctimes tot i el patiment i el dolor que han sofert a causa de les guerres, a causa de la persecució per ser líders comunitàries i sindicals, a causa de l’abús de poder i l’abús sexual, a causa de la vulnerabilitat que suposa haver d’abandonar la pròpia terra i la pròpia casa per aventurar-se a travessar mar i fronteres…i no s’autocomprenen com a víctimes perquè es reconeixen la pròpia identitat (que no és identificació) i lluiten la seva dignitat i la seva llibertat.
La llibertat demana coratge. En les religions i tradicions de saviesa, en tant que organitzacions humanes i institucionalitzades, també s’esdevenen abusos de poder, abusos sexuals, menyspreu i jerarquitzacions que marginen persones respecte d’altres per causa del masclisme, del clericalisme, de concepcions de gènere caduques i que cal revelar, obrir, afrontar. Les esglésies i les comunitats religioses farien bé de reconèixer públicament aquests errors, aquests abusos comesos, i refer, així, vincles.
Les religions i les tradicions de saviesa ens ofereixen, al mateix temps, una rica varietat de narratives i explicacions mítiques per comprendre’ns com a persones i com a comunitats. El cristianisme i el judaisme comparteixen la història de l’alliberament del poble sota el jou de l’esclavitud. El poble hebreu en captiveri sota el poder d’Egipte és convidat a trobar aigua en el desert i a buscar el coratge en la paraula. En el llibre de l’Èxode, que és també un viatge cap a la terra promesa, són importants les paraules que, en confiança, adrecen al seu Déu: “farem junts i escoltarem”, és dir, “complirem” la teva paraula de recerca contínua d’acció i de reconstrucció dels vincles en amor i llibertat entre les persones, entre les persones i la natura, entre les persones i Déu. Cercar és també sentir-se lliure i entendrir-se davant el dolor de les altres. Les tradicions de saviesa i les religions busquen aquesta pau de les relacions harmonioses i del reconeixement de la dignitat de cada persona.
El procés sinodal de l’Església catòlica s’ha viscut per moltes comunitats i també col·lectius i grups de dones com una possibilitat d’aquest camí en construcció, d’aquesta obertura a l’esperit i a escoltar-se mútuament per tal de renéixer, de reverdir, com deia Hildegarda de Bingen al segle XII: la viriditas és la força que veiem en la natura a la primavera, quan ens admirem de com creix l’herba, com broten les fulles, com es renova la saba i es prepara la fruitada. També les persones reverdim, ens vigoritzem. El procés sinodal no està acabat. Moltes comunitats i concretament les dones de multiplicitat d’organitzacions i comunitats eclesials de diferents països del món, han lliurat a través del Catholic Women Council les conclusions del seu treball al Sínode de Bisbes. Han expressat el desig de poder servir i administrar sagraments, de participar en les litúrgies de forma plena; de poder comentar i interpretar els textos sagrats; de poder ser escoltades i no ser tractades amb condescendència; de poder fer estudis de teologia i donar classes; que se’ls reconegui la seva vocació i que puguin ser ordenades si ho desitgen.
Encara ens pesen dins les religions i les nostres societats occidentals, esquemes antics que subjuguen unes persones a les altres. La divisió en estaments socials a l’Edat Mitjana, segons la qual una dona noble i aristòcrata era més semblant a un baró de la seva classe social que no a una dona camperola, es transformà en la Modernitat – període d’humanisme i desenvolupament de la raó i la ciència- en una distinció ontològica per raó de sexe. És a dir, en una època en principi més igualitària i racional, les dones encarnen l’alteritat, i per tant, la necessitat de ser controlades, subjugades i invisibilitzades. Al segle XV, per exemple, Isabel de Villena contradiu la misogínia del seu temps i proclama amb la Vita Christi que la redempció és universal i que el Crist assumeix també la salvació de les dones. Redempció o salvació entesa com a possibilitat d’autenticitat i plenitud de la vida de la persona en confiança amb el Crist, amb el Déu de l’amor i la llibertat. Cristina de Pizan escriu La ciutat de les dames, on les virtuts de la Raó, la Justícia i la Intel·ligència -considerades les pròpies dels barons- parlen per trencar els prejudicis i les concepcions discriminatòries contra les dones. La figura de Maria Magdalena, com la penitent redimida i estimada pel Crist, serà un referent potent per a les dones dels segles XIV i XV, a qui s’adreçaran, pregaran, faran pintar, dedicaran ermites i esglésies…Maria Magdalena esdevindrà símbol d’alliberament a través de l’amor cap a la plenitud del viure. Al segle XVII, Anna Maria Van Schurmann escriu que “el cel és el límit”, un al·legat encara necessari de proclamar perquè les dones es convencin que tenen raciocini, ànima i paraula.
En totes les èpoques, també avui, les dones han desenvolupat estratègies polítiques de lluita social i comunitària, i també estratègies literàries i artístiques, per expressar la seva subjectivitat, guanyar en dignitat i llibertat. També avui, qualsevol dona que resisteix els embats del colonialisme, de la racialització, de la pèrdua de drets i llibertats, sigui individualment o col·lectiva a través de la seva tasca, la seva professió, el seu testimoni espiritual o artístic, contribueix a la riquesa del viatge per la llibertat i l’amor.
· Avui 25 de novembre, fem presents totes les dones migrants que caminen hores, dies, mirant de travessar fronteres invisibles en planúries de l’Europa de l’est cap a Europa central; dones doblement abusades, pels traficants de persones i pels companys d’un viatge desesperat ple d’incerteses i de violència; dones del Sahel que són nviades a Rússia i travessen els boscos de Polònia; dones de Síria que passen a Turquia; dones palestines que s’enduen les filles als camps de refugiats del Líban; dones centreamericanes que pugen als trens de la mort cap una frontera nord-americana que ni imaginen. Dones que s’aventuren, embarassades i amb fills ben petits als braços, a llançar-se al mar per arribar a costes europees.
· Avui, dia de la no violència, us pensem, germanes ucranianes, que heu hagut d’acomiadar-vos de la família, dels vostres companys, dels vostres fills. Avui plorem amb les germanes palestines, que tot i lluitar en xarxa i en projectes per la pau i la convivència en un tros de terra ofegat per la por, la desídia política i l’odi del govern israelià d’ultradreta i els governs occidentals, pateixen l’horror i l’absurd d’una guerra violenta i desbocada.
· Avui, és un dia de consciència de tots els tipus de violències que sofreixen les dones en la nostra societat. Perquè és violència tot allò que fa silenciar les veus de les dones, el pensament de les dones, les vivències de les dones. És violència el tracte discriminatori, els sostres de vidre a les feines, als càrrecs, a les responsabilitats públiques; és violència el menyspreu, la condescendència, la sobreprotecció i l’abús de poder que es dirigeix cap a les joves, les nenes i les dones, les que tenim a prop i les que són més lluny.
Les comunitats religioses i les esglésies, com altres institucions i associacions civils, estan cridades a fer aquest canvi de consciència i a actuar amb solidaritat a favor de l’eliminació de la violència contra les dones.
