La primitiva comunitat apostòlica confiava en el retorn imminent del Ressuscitat, el Fill de l’Home. Aquells primers cristians, impacients, es preguntaven quan seria això. La resposta en el text evangèlic és sempre la mateixa, i en el fragment de l’evangeli de Marc que llegim avui es formula en l’encapçalament del text: “D’aquell dia i d’aquella hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel, ni el Fill, sinó tan sols el Pare.” Aquesta afirmació té conseqüències existencials per als oients, els deixebles: “Estigueu alerta, vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment.” A continuació, una paràbola breu, amb sentit al·legòric, il·lustra el que s’ha dit: un home deixa casa seva i se’n va a terres llunyanes, després de donar facultats als seus servents, confiar la tasca a cada un d’ells i manar al porter que vetlli. La tradició cristiana veu en aquest amo que deixa casa seva, la figura del Senyor que, endut al cel, s’ha fet invisible. En la casa que ha deixat, hi veu, figurada, el temps de l’Església en espera del seu retorn. Els servents i el porter, els deixebles de tots els temps. L’amo no ha indicat quan tornarà. Tant pot ser que sigui “al vespre, a mitjanit, al cant del gall, com a la matinada”, diu el text, que dona per admès que el retorn serà de nit.
Els servents (els deixebles), igual que el porter, han de vetllar no fos cas que l’amo arribés sobtadament i els trobés dormint. I això que Jesús diu als deixebles ho diu a tothom: “Vetlleu!” Quatre vegades apareix el verb vetllar, en imperatiu, en el fragment. El seu missatge proclamat aquest diumenge, inici d’un nou any litúrgic i del temps d’Advent, se’ns adreça també a nosaltres, instant-nos a vetllar i viure conscientment presents, això és: disposats, preparats, responsables, esperançats, generosos, acollidors, amatents… El retorn del Ressuscitat s’ha anat diferint en el temps. Per la fe creiem que el Senyor ja ha vingut i és entre nosaltres. Hi està de manera especial, misteriosa, en el pa de l’Eucaristia, i també en l’anonimat dels més petits famolencs, perquè els donem menjar; assedegats, perquè els donem beure; forasters (immigrants), perquè els acollim; despullats, perquè els vestim; malalts, perquè els visitem; presoners, perquè els anem a veure. És així com el Senyor ens ve a trobar.
L’Advent ens porta a Nadal. Un temps d’esperança i de renovació, perquè en l’horitzó de tota història humana, no hi ha pas el fracàs, sinó el Senyor, “per qui tot ha vingut a l’existència i res no ha vingut sense Ell”.
