Avui voldria tractar un aspecte que se sol tenir molt poc en compte quan es parla d’educació als mitjans de comunicació, sovint més preocupats d’elements accidentals (com la llengua o els resultats a PISA) que d’allò més substancial que és, pròpiament, el nucli de tots els ensenyaments, des d’infantil fins al doctorat: la didàctica.

I l’escric en minúscula no per manca de respecte, sinó perquè parteixo de la profunda convicció que no existeix una Didàctica, sinó moltes didàctiques.

La didàctica deriva directament de la disciplina que cal ensenyar. Tot i que és el nom de més d’una assignatura universitària, no existeix una Didàctica general, sinó la didàctica de les Matemàtiques, de la Física o de la Història.

Si educar consisteix a introduir a la realitat, i les disciplines acadèmiques són el fruit d’una convenció metodològica, el primer pas és introduir l’alumne en aquesta tradició. Això implica, lògicament, dominar la matèria, no només en els temes que hauràs d’ensenyar, sinó en la seva essència i també la seva epistemologia.

La Biologia, per exemple, exigeix un mètode inductiu: de l’observació a les conclusions; la Història de l’art un de deductiu: de les característiques del corrent a l’obra en particular. La Història, en canvi, es fonamenta en l’elaboració d’un relat significatiu…

Un segon aspecte a tenir en compte, òbviament, és l’alumne. Però no només com una entitat neuronal, com una màquina d’aprenentatge. Nosaltres no ens adrecem als “alumnes”, sinó a tots i cadascun dels alumnes que tenim davant, a cada persona en particular. No n’hi ha prou amb tenir coneixements de Neurociència (la nova alquímia màgica de la nostra època), ni tan sols de Psicologia cognitiva, cal conèixer, en la mesura del possible, cada alumne. No es pot educar si no li veus el blanc dels ulls al teu educand.

I aquesta relació personal s’obté, en l’àmbit escolar, per tres vies: les intervencions a classe, que et donen una pista de com raona; les converses de passadís, casuals o provocades, que permeten intuir-ne les preocupacions; i els exàmens (entesos com a exercicis en un sentit ampli) que serveixen per veure com expressa el que sap. En aquest sentit, els exàmens són molt més útils per a això que per saber si ha estudiat molt o poc. Per això cal treballar molt bé aquests exercicis per mostrejar bé. Algunes preguntes descriptives, algunes d’anàlisi, algunes especulatives, fins i tot preguntes que no s’han explicat a classe però que es puguin deduir d’allò que sí que s’ha explicat.

I tot això adquireix la seva màxima dimensió si ens ho mirem amb els ulls del Misteri fonamental de la nostra fe: l’Encarnació. De la mateixa manera que Crist s’ha fet home perquè els homes el puguem trobar, el professor s’ha de fer trobable per a l’alumne i això implica anar-lo a buscar fins on és per tibar d’ell cap al coneixement, del món i d’ell mateix.