En el 75è aniversari dels Drets Humans, va bé fer memòria de la seva Declaració Universal i constatar-ne la seva vigència, els seus avenços i retrocessos quant al seu compliment. Tothom se n’omple la boca amb declaracions de principis, però no sempre se’n deriva la seva pràctica. Fixem-nos en el que està succeint a molts països en guerra, com ho veiem cada dia en directe, on domina la violència establerta i  l’exclusió social, i provoca desigualtats escandaloses entre persones i pobles.  

És un fet que en el món d’avui, diu el papa Francesc, “persisteixen moltes formes d’injustícia, alimentades per visions antropològiques reductives i per un model econòmic basat sols en el guany i que no dubta d’explotar, descartar i, fins i tot, matar. Mentre una part de la societat viu en l’opulència, l’altra part veu la seva dignitat desconeguda, menyspreada o trepitjada, i els seus drets ignorats o violats”. Estam veient recentment com augmenta la desconfiança en els sistemes democràtics per les polítiques totalitàries provinents tant de la dreta com de l’esquerra.

En aquesta situació tan desdibuixada i buida de coherència, preocupa molt que els Drets Humans no interessin i, si se’ls fa alguna concessió, no passen de ser sols una declaració d’intencions. Quan es nega la dimensió jurídica dels Drets Humans, es nega el seu caràcter d’universalitat i s’afebleix el seu compliment. Preocupa, encara més, quan, entre molts altres, hi ha drets que —com el dret a la vida i el dret a la llibertat religiosa— són qüestionats. És urgent que els Drets Humans siguin col·locats en el centre de totes les polítiques, encara que això signifiqui anar contra corrent.