Birres, braves i alçacolls. La combinació perfecta per a l’evangelització —i, també, per cridar l’atenció dels vianants. Bé, de fet, si hi ha un ingredient que no és essencialment imprescindible en aquest còctel, és l’alçacoll. Un seminarista em comentava que el gran aprenentatge dels seus anys formant-se era la progressiva configuració en Crist. Tots, amb el sacerdoci comú, estem cridats a aquesta missió, i què millor que fer-ho amb unes croquetes i unes birres sobre la taula.

L’any 2000 Leo Messi signava el seu contracte amb el FC Barcelona, una firma que portaria l’equip blaugrana a múltiples victòries i que el convertiria, a ell, en una de les persones més conegudes mundialment. I va ser de manera improvisada, en un tovalló de paper. Un exemple que constata idòniament com les converses realment importants succeeixen en un bar.

Coneixedors d’aquesta tècnica, cada vegada és més habitual aprofundir i debatre temes sobre la fe catòlica fora d’una església, amb un sacerdot o sense. És la famosa “Església en sortida” a la qual el papa Francesc ens insta. El terreny de joc dels apòstols del segle XXI és el bar.

I és que no es tracta d’estar únicament aprofundint en els passatges del Nou Testament o comentant aquells punts del Catecisme que sembla que no s’arriben a entendre. L’evangelització de les birres va més enllà. És escoltar i sentir-se escoltat. És somniar junts i “perdre el temps” en les eternes converses on sembla que es canviarà el món. És parlar sense filtres, sense sentir-se jutjat. És gaudir de la vida, dels petits moments, del tros de cel que tenim a la terra i que es troba en l’acte heroic més ordinari: el d’estimar i ser estimat.

Molts diuen que la nova evangelització està en les xarxes socials i, des del meu punt de vista, no van del tot errats. El problema és que l’espai virtual ja s’emporta gran part del temps. I és, en aquest moment, quan l’acció més quotidiana, com és seure i parlar, es converteix en la més extraordinària i preuada.