L’altre dia vaig baixar al centre i m’ho vaig trobar tot il·luminat. Sí, va coincidir amb l’encesa dels llums de Nadal a la ciutat: carrers molt plens de gent, concerts, molta llum… em vaig sorprendre pensant si ja érem més a prop de Nadal del que realment érem, ja que faltava més d’un mes.

Curiosament, l’Advent va començar el diumenge dia 3 de desembre, quatre setmanes per anar preparant la gran celebració del Nadal, de la vinguda de Jesús al món, de l’encarnació de Déu en la humanitat. Els cristians sabem que són uns dies en què intensifiquem l’actitud d’espera, i ens preparem per rebre de la millor manera Aquell que ve de nou a transformar-nos.

Doncs bé, aquella tarda mentre caminava pels carrers plens de gent que gaudien de la bellesa d’una ciutat engalanada per a una gran festa, pensava quantes d’aquelles persones serien conscients que el més important és fer brillar el nostre interior, preparar aquesta llum pròpia perquè pugui il·luminar el nostre entorn com aquella nit es va il·luminar aquell pessebre.

I és clar, caminant també vaig poder veure tantes persones que ho fan capficades, tot pensant en allò que, segurament, no brilla en les seves vides, o fins i tot en allò que fa mal i no permet, ni tan sols, sentir la pròpia llum interior; no em refereixo només a les persones sense llar, que també vaig anar trobant, sinó a totes aquelles que no tenen la pau i esperança que cal per sostenir el dia a dia amb un somriure.

Llavors em vaig sentir amb el deure de portar més llum allà on sigui: a casa, a la feina, als grups… al carrer. Sento que cal molta llum i esperança, i aquest temps ens pot ajudar a ser-ne portadores.