És Nadal. Ens apropem, commocionats, al bressol del Nen a l’establia de Betlem. Considerem el misteri inabastable del seu ésser, Verb de Déu fet nadó indefens i desvalgut. El Nadal ens deixa sense paraules: només sorpresa agraïda.
I aquest nen que, en créixer, anirà desplegant el seu misteri, fent que Déu mateix entri a la història humana, serà el Mestre al qual seguim més de mil milions de persones en aquest planeta. Un model i estímul per viure de manera que la presència de Déu continuï arribant a cada generació, també aquesta, a través dels cristians.
Però resulta que cap de nosaltres, ni individualment ni en grup, no aconseguim expressar tota la riquesa d’aquest Misteri. El seu Amor és infinit, i nosaltres molt limitats.
Fins i tot les persones més coherents mostren només alguns aspectes del missatge de Jesús. I segurament ho viuen com “la totalitat” o “la veritat” de l’Evangeli.
Sant Josep, santa Gianna Beretta Molla, els pares de Teresina de Lisieux, mostren la bellesa de la vida familiar. Sant Francesc, Mare Teresa de Calcuta, sant Vicenç de Paül, mostren la pobresa de Jesús i la seva proximitat amb els necessitats. Sant Benet, santa Teresa de Jesús, santa Teresina de Lisieux, el valor de la pregària, la contemplació, el silenci. Sant Francesc Xavier, sant Joan B. Scalabrini, la importància de la missió. Sant Camil de Lel·lis, sant Joan de Déu, la misericòrdia i la cura dels malalts… i un inacabable etcètera.
Per què llavors, tants cops, els catòlics tenim dificultats per acceptar la pluralitat dels carismes a l’Església? Per què volem que es valori el nostre per sobre del dels altres? Ningú no abasta la totalitat del Misteri d’aquest Nen que ens mostra, com una gota d’aigua, la infinitud del cel.
