Pel baptisme, som fills de Déu en el Fill, Jesucrist, i la nostra existència s’orienta envers Déu per sempre. Aquesta convicció de fe és fonamental per entendre i viure la vocació a la qual hem estat cridats. Es tracta de la nostra transformació interior a imatge de Jesús, Déu i home vertader. Si ens fixem en la nostra identitat cristiana i contemplem avui el nostre baptisme a la llum del Baptisme de Jesús, veiem que ell fa cua amb els pecadors per voluntat pròpia, se sotmet i el rep com qualsevol altre. Igual en tot a nosaltres, tret del pecat, però apareix com un pecador. Qui pot entendre la profunditat d’aquesta revelació, d’aquesta humil presentació?

És la més gran lliçó d’humilitat i així ens l’explica sant Pau: “Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist: Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d’esclau i es feu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es feu obedient fins a la mort, i una mort de creu” (Fl 2,5-8). Aquest gest d’humilitat obre el pas a la resurrecció. La vida “nova” que ens ve pel baptisme és participació de la mateixa vida del Crist mort i ressuscitat, al qual quedem incorporats.

Des d’aquí, podem viure l’espiritualitat de comunió, la que dirigeix la mirada i tota la vida envers el Déu que és Amor i, des d’Ell, la projecta envers els altres per comunicar el mateix amor rebut. Aquest intercanvi fa de la nostra vida de batejats un existir-per-a-Déu i un existir-per-als-altres, una vocació a irradiar l’amor de Déu mitjançant el seguiment de Jesús i la transmissió de la seva experiència filial i fraternal.