Diu una antiga llegenda cherokee que un avi explicava un conte a un dels seus nets per tal que entenguessin una mica més sobre les seves emocions. Al savi li agradava explicar històries amb l’objectiu de fer pensar al seu net i així despertar la seva consciència.
Un dia el nen va veure el seu avi nerviós, inquiet. El petit vailet amb una veu tremolosa li va preguntar què li passava.
L’avi va respondre que a dins el seu cor és com si hi haguessin dos llops lluitant. Un d’ells era negre, violent, ple de ràbia, venjatiu, dolent i ple d’enveja. L’altre llop era blanc, noble, bo, compassiu, generós i ple d’estimació i amor.
El seu net no semblava que ho entengués. El mirava fixament fins que després d’un llarg silenci, va preguntar-li: “Avi, quin dels dos guanyarà la baralla?” I l’avi va respondre: “Aquell que vulgui alimentar.”
Per què costa tant ser amable, bondadós, noble, compassiu com el llop blanc? Per què no alimentem més sovint el costat més valuós del nostre ésser?
Aquesta llegenda és malauradament la realitat de la feblesa humana. Els éssers humans tenim la possibilitat de decidir a cada moment com volem viure la VIDA. I moltes vegades sembla que errem el camí portant la nostra presa de decisions a afectar els altres i de retruc a nosaltres mateixos.
Educar en l’amabilitat porta a desvetllar la part més humana, més profunda i bella de cadascú. Si ens fixem bé en l’origen llatí del mot, ens descriu la qualitat de merèixer amor. I jo em pregunto: No mereixem tots ser estimats? Qui té el dret a decidir qui necessita o no necessita ser estimat?
L’evangelista Marc ens recorda el que Jesús predicava: “Estima l’altre com a tu mateix.”
Ser amable, ser bondadós, estimar, en definitiva, és una opció, certament; però també s’ha d’educar. Eduquem des de casa! Eduquem amb paraules, gestos i mirades. Però, ens cal també continuar educant l’amabilitat des de l’escola. Des de la neurociència anuncien que també la bondat i l’amabilitat es poden entrenar.
La persona no és gran, important, prestigiosa, vàlida perquè ha estudiat en la millor escola o en la universitat més cara del món. La persona és gran perquè és una gran persona. Ja pots ser un famós cirurgià, si com a persona no ets amable, ni bondadosa, ni compassiva amb la família del malalt, de res serveix. Ja pots ser un professor amb un munt títols d’expert en la matèria, però si com a persona no ets empàtic, amable, generós, proper, amb una actitud d’escolta, no servirà de res. Siguem persones, però humanes.
Tant se val la feina que facis, des de vendre pa en un forn, mecànic, arquitecte o una tècnica sanitària de laboratori fent extraccions cada dia; sigues amable, bondadós i compassiu vers els altres. No només ajudaràs els altres a viure un millor dia, sinó que t’honrarà a tu com a persona.
