A les portes de Nadal moria el professor Frederic Raurell i Ges. Caputxí, doctor en Teologia, Sagrada Escriptura i orientalista.
Cal advertir la dificultat que he tingut a l’hora de garbellar uns mots de reconeixement a qui va ser al llarg de tota la vida mestre, confident, company, amic…, finestra sempre oberta d’alenada d’aire fresc i el lloc de repòs. Les paraules i els records s’aclivellen, s’encavallen i m’excedeixen.
En Frederic Raurell Ges, Dr. F. Raurell, va néixer al barri de Sarrià de Barcelona en el si d’una família profundament cristiana. Els pares: Concepció i Frederic, terciaris caputxins —el varen batejar amb el nom de Josep— van educar els fills en l’amor a sant Francesc d’Assís i això deixarà petja en l’ànim de l’adolescent Josep, que abraçarà poc temps després l’Orde dels Framenors Caputxins amb el nom de Frederic —nom de religiós per desig exprés del seu pare— i que l’acompanyarà i estimarà tota la vida.
De sòlida i envejable formació acadèmica i humanística: Roma, Jerusalem, Lovaina… doctor en Teologia i Sagrada Escriptura —si bé la seva vocació primerenca fou la filosofia— la seva tesi: Studia ad Vocabulum “Doxa” in LXX Pertinentia, Hierosolymis 1964, escrita i defensada íntegrament en llatí, malgrat el seu director voler que la fes en alemany, el feren esdevenir un respectat i reconegut especialista en la versió grega dels LXX, d’anomenada internacional (hom pot consultar el prestigiós diccionari de J. Lust, A Greek-English Lexicon of the Septuagint , I, Stuttgart 1992, 119; M. Cimosa. Guia allò Studio della Bibbia Greca [LXX], Roma 1995, 135, etc.), així com la seva prolífica tasca d’investigador amb nombrosos treballs d’especialització elogiats internacionalment i el més de mig centenar d’obres publicades i celebrades que confirmen l’afirmació, d’entre les quals podem destacar: Mots sobre l’home (Premi Francesc Eiximenis 1984) i Der Mythos vom männlichen Gott, Freiburg 1989 obres, aquestes, amb les quals introduí la teologia feminista a casa nostra; Lineamenti di Antropologia, Casale Monferrato 1986; L’Antimodernisme i el Cardenal Vives i Tutó, Barcelona 2000; I Déu digué… “La Paraula feta història”, Barcelona 1995; Doxa en la teologia i antropologia del LXX, Barcelona 1996; Profeta, el forjat per la Paraula, Barcelona 1993, etc.; també en el camp de la Literatura Intertestamentària de l’Institut Cambó excel·leixen la Carta d’Arísteas, Barcelona 2002; Regla de la Comunitat de Qumran, Barcelona 2004 entre d’altres, i digne d’esment és Filó d’Alexandria. “De vita contemplativa”, PPU, Barcelona 2006 etc., amb unes doctes i elegants introduccions.
Catedràtic emèrit del Departament de Sagrada Escriptura de la Facultat de Teologia de Catalunya i del Pontifici Institut Antonianum de Roma. De fort temperament i marcat caràcter, el seu mestratge en exegesi i literatura bíblica delectava les aules, i la pregonesa del seu discurs, de la seva reflexió i la seva ironia no deixaven ningú indiferent.
En la missa exequial hom digué que Frederic Raurell era l’home de “la paraula”, ben cert i tan cert com dir que era l’home del “silenci”, un silenci que no significava, en ell, absència de paraula, sinó tot el contrari, esdevenia “la paraula” en la seva plenitud. Profundament respectuós amb el proïsme, estimava l’ésser humà amb les seves llums i ombres, amb tots els replecs de l’ànima i amb tots els tombants del cor. Gaudia de la presència dels altres, no era solitari, però la gaudia tant en la paraula verbalitzada com en el silenci acompanyat.
Amb un profund respecte davant el misteri insondable de Déu i de l’ésser humà, agut a l’hora de trobar el mot, l’expressió justa en cada moment — amb un distingit do fora del comú per la paraula escrita i parlada— comprenia quan tota paraula és sobrera, car sabia, com Jeremies, que Déu és presència-absència alhora i, massa sovint, solitud.
L’amor entendridor als pares sempre evocat en la dolcesa de la mare, l’amor a sant Francesc i santa Clara, l’amor a Crist, l’amor a l’home i el món, l’amor a Catalunya —no descobreixo res en dir que era un fervent nacionalista—, l’amor a Itàlia, on trobà sempre un reconeixement, i l’amor a l’Església, per bé que crític amb aquesta per estar massa sovint allunyada del món i de l’home i haver exercit massa vegades de mestre i no de mare, l’acompanyà tota la vida.
En cloure aquest breu esbós que deia adés, voldria recordar dues de les figures bíbliques més estimades pel professor ensems amb Jeremies: Job i Qohèlet, i dels quals li són escaients consemblants mots: …va ser sempre un savi lliurat a l’estudi i a l’ensenyament, sempre desitjós d’harmonitzar veritat i bellesa, contingut i estil. En el que escriu es capta un intel·ligent i irònic deseiximent, una serena melangia, una ànsia continguda, el buit del viure que escanya, el desconcert fred davant l’estupidesa, la corrupció de les institucions i de la injustícia. La primera virtut pedagògica va ser la de saber invitar els seus destinataris a pensar per si mateixos, a saber acceptar amb lucidesa i llibertat les incerteses de la vida, així com la seva finitud, i a refusar tota creença comuna o rebuda per herència i que no suporta un examen de la raó, il·luminada per la fe.
“Jo només et coneixia d’oïda, però ara t’he vist amb els meus ulls” (Jb 42,5)
Al cel ens trobarem!
