Recordo la cançó de Luis Aguilé: “salut, diners i amor”… són bons propòsits per a l’any nou. De totes tres coses, em quedo amb l’amor, ja que fins i tot la salut sol anar de la mà d’una vida plena d’amor, i aquesta actitud comporta normalment l’abundància, ja que una persona que té esperit de servei sol tenir coses per fer, que li rendeixen.
Estimar és sempre el millor? Sembla difícil, ja que veiem que mentre que hi ha un nivell acceptable de diners per viure (encara que per a la cobdícia mai no és suficient), i estem en un cert estat de benestar en aquest sentit, moltes persones pateixen la solitud i el desamor.
L’amor és l’energia de la vida, i s’alimenta en la família, en l’amistat, i hi pot haver moments en què una convivència basada en l’amor és summament difícil, quan el trencament ja sembla irreparable; aquell vell amor perdut potser no és recuperable…, però sempre en pot néixer un altre, si bé no l’amor adolescent i idealitzat, serà tanmateix més ple i madur, fet d’una sèrie de conductes reforçants, positives, concretes, que no parteixen de l’emoció, sinó d’una cosa més profunda, que no és tant una obligació –que avui no es valora– sinó un acte de justícia en el sentit ple de la paraula.
L’amor és part fonamental de la vida en parella, i si bé en algunes tradicions o altres moments històrics es pactaven matrimonis entre famílies, i l’amor anava sorgint amb la convivència, avui veiem que això és una aberració. Encara que hi hagi components químics en aquesta dinàmica de trobada amorosa, i en aquest sentit es pot passar “la química”, estimar és una decisió personal. Fa poc vaig llegir un relat de Pearl S. Buck on pregunta una dona blanca amb dubtes matrimonials a una xinesa casada amb un marit que era “una pesta”: “Però tu, l’estimes?” I ella: “Estimar-lo?… el que sí que he sabut sempre és quin era el meu deure, i sense dubtar-ho, l’he complert. Quan ho faig, soc feliç. Si no, em sento com malalta, i el meu cor no em deixa descansar. Si el meu marit no ha estat amb mi un home ideal, almenys jo sí que he estat per a ell el millor que m’ha estat possible”. Precisament aquesta autora parla molt bé del canvi de tendència a l’Orient, quan l’amor preval sobre les tradicions.
La comunió que es forma quan dues persones es casen està lligada a un enamorament, perquè s’estima hi ha aquesta unió, encara que també perquè es vol estimar, ja que aquest núvol rosa pot anar-se’n al cap d’uns quants anys. Estic en contra d’aquella frase que vaig llegir que “la gent es casa per diners, la resta és pur erotisme”: la primera cosa ens mostra que per a alguns casar-se és fer negoci però no assegura la felicitat, i la segona, l’eros, diguem que és condició necessària però no suficient, ja que si bé l’erotisme és positiu, l’amor té un aspecte molt més important de donació a l’altra persona (i també un aspecte eròtic que també convé).
