Josep, fill de Jacob i Raquel, va tenir un somni en què la seva garba s’aixecava i es posava dreta mentre les garbes dels seus germans es prosternaven davant la seva. En compartir aquest somni amb els seus germans, van pensar que Josep es podria convertir en el futur rei. Aquests somnis i la manera d’explicar-los van contribuir a fer augmentar l’aversió cap a Josep: els seus germans volien matar-lo i el van vendre a uns comerciants que se’l van endur a Egipte.

La història comença dient que “Josep tenia disset anys i pasturava els ramats amb els seus germans” (Gn 37,2). Si ho llegim en hebreu, el text suggereix: “Josep pasturava els seus germans.” No farà altra cosa durant tota la seva vida! Com a dipositari de la benedicció, la funció de Josep sempre serà una funció nutrícia, de servei. Aplegarà el blat i alimentarà la seva família quan vingui necessitada a Egipte, com fa el bon pastor amb el seu ramat.

Quan els germans arriben a Egipte, tot ha canviat: aquell sobre el qual havien exercit una dura autoritat ara té el poder sobre la vida, té el gra i l’alimentació. Els germans es prostren (Gn 42,6) com en el somni (Gn 37,5-8).

Josep, ara a Egipte, es troba en posició de gran superioritat (és el segon després del faraó), però no farà servir el poder com a senyor per dominar-los, com havien interpretat ells en el somni, sinó com a servent: cercarà la reconciliació, recuperar la fraternitat perduda.

El lloc únic que ocupava Josep als seus somnis no era el del poder i la dominació, sinó el de la benedicció i la vida.