Així en diem: “la pujada de gener”, el mes que ens col·loca en un nou any, però que arriba amb el presagi de més dificultats econòmiques després de les festes nadalenques. Andalusia ja esguarda, des de la riba de la fe popular, l’arribada de la Quaresma, preparant cultes i processons de les seves imatges, al voltant d’una fe potser una mica “paganitzada” però sempre sublimada per la recerca d’un Déu proper, amb la salvació a la safata dels nostres anhels.

Embolcallats en “l’espessa boira” dels problemes quotidians, els andalusos conreen aquesta dimensió que projecta “la llum de les altures” a temples, ermites i capelles, mirant les imatges i acumulant els millors sentiments. El cristià, el confrare, en raó del seu baptisme, no és un simple número més en la llista dels qui formen l’Església, sinó que ser batejat implica un comportament lleial i conseqüent amb la fe que s’ha rebut i l’evangeli com a forma de vida. El testimoni de la pròpia vida cristiana és el primer i el més eficaç dels apostolats, perquè recorda d’una forma explícita la identificació amb l’Esperit i l’obra de Crist.

Parlar en aquests termes en plena pujada de gener pot resultar una mica xocant. Però la veritat és que no hi ha època de l’any en la qual una bona part d’andalusos “obliden” les seves germandats i confraries. Visiten les seves capelles, resen davant les imatges, netegen el culte i programen els actes més solemnes per exalçar profundes actituds humanes que tenen com a teló de fons la presència d’un Déu, pare de tendreses i bondats.

Les confraries sempre són, en la seva essència més viva, una crida a la conversió, a la fraternitat, a la cura dels nostres valors més excelsos, amb els quals construir un món millor, una societat nova, no des dels poders econòmics, sinó des de la transcendència més depurada.