Va ser el gener del 2017, ara fa set anys, quan vaig rebre una trucada de mossèn Peio Sánchez i de mossèn Xavier Morlans. Ens convocava el ja famós Padre Ángel a la parròquia de Santa Anna, on eren rector i vicari Peio i Morlans, respectivament.

Quan el Padre Ángel, amb la seva característica bonhomia que li fa trobar fàcil el que sembla impossible per a la majoria, ens va parlar del que havia fet a la seva parròquia de Sant Antón en ple centre de Madrid i ens proposava fer el mateix a la diòcesi de Barcelona, vaig veure el cel obert. I dic per què.  Des que havia tornat d’un viatge a Nicaragua i havia vist els temples plens de gent de tota mena, en especial dels més desfavorits, m’impressionava molt la buidor dels nostres temples i –sobretot- l’absència dels més pobres que aquí només els veiem a les portes de les esglésies amb la mà estesa demanant almoina.

El Padre Ángel ens va parlar, tot recordant-nos unes paraules que el papa Francesc havia dit a Santa Marta: “L’Església ha de ser com un Hospital de Campanya on tothom pugui rebre el guariment del cos i de l’ànima”. I més endavant especificà que almenys en alguna parròquia cèntrica de les grans ciutats podien obrir-se les portes per ser un d’aquest hospitals de campanya.

El Padre Ángel ja ho havia començat –al seu estil peculiar- a la parròquia de Sant Anton al bell mig de Madrid, al barri més cèntric i concorregut.

Dit i fet. Vivíem aquells dies una onada de fred que ens feia patir per la gent que dorm al carrer. Sabem que l’“operació fred”, deixant de banda que no arriba a tothom, comença quan baixa el termòmetre massa, però sense tenir en compte que la humitat de Barcelona sovint fa sentir el fred sense que s’arribi als zero graus.

I –ara comprenem que una mica agosaradament- vam plantejar obrir les portes i anunciar mitjançant “el boca orella”, aconseguir matalassos, flassades i sacs de dormir per acollir als sense sostre que volguessin. La resposta de la gent va ser increïble i ens van arribar ràpidament fins i tot somiers amb els quals vam poder habilitar un veritable dormitori a l’antiga “Sala capitular” del que havia estat un monestir.

La primera nit, sense anunciar-ho, se’n van assabentar unes quantes desenes d’homes que ja van dormir sota una volta romànica del segle XV.

Però l’endemà el boca-orella va ser molt eloqüent i a la nit no sabíem on encabir tanta gent. Com que no volíem fer-los fora, vam unir els bancs de l’església formant improvisats llits que, l’endemà, un fuster ens els va habilitar millor i va crear uns bancs que denominàvem “prego-dormo”.

Deixo de banda les conseqüències normals de fer “sense permís” una cosa semblant… Però gràcies a Càritas i a la benvolença de l’Ajuntament, que ens va permetre acollir els que ja teníem fins que se’ls trobés un lloc per dormir, la cosa no va acabar malament, però ens vam convertir només en un centre de dia.

Han passat set anys i amb una pandèmia que ens va fer aguditzar l’enginy fins a arribar a aquest moment en què el nostre Hospital de Campanya duu a terme dia rere dia sis projectes: Taula de fraternitat, Salut Sense sostre, Llars d’oportunitats, Famílies acompanyant famílies, Salut mental, Esport sense sostre.

Acaba de crear-se la Fundació Viqui Molins que ja ha rebut ajudes que agraïm des d’aquestes línies.

Gràcies a uns tres-cents voluntaris i sis professionals en qui posem tota la confiança els tres promotors, a partir d’aquella utopia que va començar amb un cert caos, però amb un carisma molt evangèlic, avui podem celebrar el setè any, donant gràcies a Déu i a tots els que ens han ajudat i ens ajuden de diferents maneres amb la seva col·laboració.