Entre desorientats i consternats, assistim des de fa unes setmanes a una massacre de població innocent a Gaza —i també a una violència creixent a Cisjordània— que no sabem com pair. Perquè un país democràtic que segueix els valors d’Occident, com és Israel, “un dels nostres”, no pot ni ha de buscar la seva seguretat impedint la vida dels seus veïns. Perquè sempre ens havien ensenyat que l’odi només engendra més odi. Perquè ens sembla un sense-sentit tot plegat.

Primer eren les guerres africanes i els cops d’estat americans, que quedaven lluny nostre. Després les primaveres àrabs, la repressió següent i algunes guerres internes, però ara la guerra la tenim al pati de casa —Ucraïna, Gaza…— i ens costa pensar, per exemple, que en un lloc els invasors són els dolents i en un altre els hauríem de justificar. Què està passant?

La resposta no és gens fàcil, i de ben segur que hi ha un munt de factors que poden explicar on som. D’entrada està clar que neix un món nou i els poderosos no accepten les antigues normes que s’havien consensuat i havien regit el món modern. El que em sembla més greu, ara mateix, és que comencen a trencar-se les regles bàsiques —com el dret internacional humanitari— en els diferents conflictes armats que hi ha al món.

El que em sembla més greu, ara mateix, és que comencen a trencar-se les regles bàsiques en els diferents conflictes armats que hi ha al món

La capacitat que té aquest conflicte de polaritzar opinions i adhesions cap a un o altre bàndol no té comparació amb cap altre. És obvi que la influència econòmica, cultural i política d’Israel a Occident, o l’emigració massiva de població palestina, part de la qual malviu en diverses regions del món, promouen aquesta polarització ideològica —i també emocional, no ho oblidem—, i això dificulta, precisament, la resolució d’un conflicte que des de la construcció de pau ens neguem a veure com a irresoluble.

Cal, això sí, honestedat intel·lectual per proclamar que la victòria d’Israel i la derrota o dissolució de Palestina per resoldre el conflicte de forma permanent —tessitura en què ens trobem ara mateix— no és possible. El paradigma que cal construir és ben diferent: la seguretat dels dos pobles depèn irremeiablement de la seguretat de l’altre. Tant el no-reconeixement de l’estat d’Israel per part d’Iran i els seus aliats, com les accions d’Israel per anar fent inviable des de fa anys un estat Palestí, impossibiliten un camí de solució a mig o llarg termini. Dos estats en convivència pacífica només podran conviure en condicions de mutu reconeixement i de seguretat mútua.

Hi ha una solució política a aquest greu conflicte, sí, però passa necessàriament pel reconeixement de l’altre en igualtat de drets, per la convivència amb seguretat mútua i per un canvi cultural de percepció de l’altre que serà lent però que és possible: no cal triar un bàndol i demonitzar l’altre. Fer-ho així impedeix qualsevol camí de pau. Les dues comunitats han de poder construir el seu Estat en convivència amb un altre Estat.

Hi ha una solució política a aquest greu conflicte, però passa necessàriament pel reconeixement de l’altre en igualtat de drets

Per on podem començar, per canviar aquesta retòrica que propugna l’anorreament de l’altre? Doncs, d’entrada, escoltem les veus que des de Palestina i Israel treballen per la pau (no tothom creu en la violència per resoldre el conflicte), i donem-los cobertura. Després, prevenim i refusem, públicament, les actituds antimusulmanes o antisemites, com una forma de combatre la polarització. I, a més, posem-nos al costat de les víctimes de la violència, acompanyant-les en el seu dolor. Això és el que proposem des de l’ICIP —Institut Català Internacional per la Pau— per respondre a la desorientació i al desànim que donen ales a les forces que s’oposen a la pau.