La Haggadah de Poblet és un tresor històric que data del segle XIV i es troba custodiat al reial monestir de Poblet. Aquesta Haggadah, un llibre jueu que guia la celebració del Seder de Pasqua, destaca especialment per la seva antiguitat i per la narrativa de l’èxode d’Egipte, un relat central en la tradició jueva i cristiana.

Dilluns 22 de gener, a les 19.00, tindrà lloc una conferència sobre aquesta Haggadah de Poblet al al Museu Bíblic Tarraconense, dins de la VIII Setmana de la Bíblia.

El manuscrit (núm. 100), a diferència d’altres Haggadot catalanes, que van ser conservades fora de Catalunya en l’època de l’exili (Golden Haggadah, Kaufmann Haggadah, Rylands Haggadah, la Haggadah de Sarajevo), és l’única que roman  a casa nostra. En paraules de qui va ser l’historiador del monestir, el P. Agustín Altisent, “el manuscrit de Poblet no té la riquesa d’il·lustracions dels anteriorment citats, però el seu valor religiós és indubtablement important, per ser un testimoni més de la vitalitat del judaisme”. La Haggadah de Poblet és testimoni de la convivència entre cultures a l’Espanya medieval, on les comunitats jueves, cristianes i musulmanes van coexistir, compartint influències artístiques i culturals.

La Haggadah de Poblet vol seguir sent una font d’estudi i inspiració de la Bíblia, testimoniant l’amistat que, a l’Edat Mitjana, va unir els monjos amb els jueus de les poblacions properes al Monestir.

Què es una Haggadah?

La Haggadah, pel que anem dient, és el relat que es llegeix en totes les cases jueves durant el sopar de la nit de Pasqua (que el poble hebreu commemora la nit del 14 de nissan). Aquest relat antiquíssim, com ho testimonia la Haggadah medieval de Poblet, datada al segle XIV, és la part principal del Seder (l’ordenament litúrgic de la pasqua jueva). És molt interessant cridar l’atenció sobre el fet que el poble hebreu ja no té una litúrgia sacrificial, com la que practicava abans a l’època del temple de Jerusalem. Des del moment en què el temple és destruït amb la invasió romana de Titus (70 dC) ja no hi pot haver més sacrificis d’animals. El culte, doncs, des d’aleshores, es fa en les sinagogues i en les pròpies cases, que són com un petit temple domèstic i familiar.

La paraula hebrea Haggadah significa “relat”, “dita”, “narració”, “conte”. Per a la Bíblia la funció del pare consisteix a alimentar la seva família i de vetllar per l’educació dels seus fills, i mana i mana que les meravelles que Déu ha obrat pel seu poble els siguin relatades: “Aquell dia donaràs al teu fill aquesta explicació: Això recorda el que el Senyor va fer per mi quan vaig sortir d’Egipte” (Ex 13,8). 

En efecte, una de les coses que més ens criden l’atenció i que potser tots sabem és que la Haggadah comença amb la pregunta que el nen més petit fa al seu pare: “Quina diferència hi ha entre aquesta nit i totes les altres nits? Totes les nits mengem menjar amb llevat i matzà (pa sense llevat), però aquesta nit només matzà. Totes les nits mengem qualsevol tipus de verdures, però aquesta nit herbes amargues. Totes les nits no submergim cap aliment ni una sola vegada, però aquesta nit dues vegades. Totes les nits mengem tant asseguts com reclinats, aquesta nit tots estem reclinats.” 

La pregunta del més petit dona peu que el Pare i els adults presents facin la narració de l’èxode d’Egipte, del pas de la mort a la vida, de la foscor a la llum, de l’esclavatge a la llibertat, de la servitud al servei de Déu: “Vam ser esclaus del faraó a Egipte i el Senyor, el nostre Déu, ens en va treure amb mà ferma i braç estès. Si el Sant, beneït sigui, no hagués tret els nostres avantpassats d’Egipte, nosaltres, els nostres fills i nets, hauríem continuat sotmesos al faraó d’Egipte. Fins i tot si fóssim tots savis, intel·ligents coneixedors de la Torà, encara seria nostre deure relatar la sortida d’Egipte. I tot aquell que s’estén en el relat és lloat.”

La màgia de preguntar

La Haggadah de Pasqua comença amb les paraules que acabem de citar. És un relat llarg, que s’estén, perquè està fet amb la narració bíblica de l’èxode, però també incorpora els comentaris de rabins, de textos de la tradició oral jueva com la Mishná, i a més a més hi ha molts salms (com el 136) i càntics diversos que lloen la providència i l’acció salvadora de Déu. Fins i tot es pot llegir el llibre del Càntic dels Càntics una vegada s’acaba la Haggadah. Sens dubte, una bellíssima col·lecció literària, teològica, sapiencial, però a la qual mancaria quelcom essencial sense la pregunta del nen: “Quina diferència hi ha entre aquesta nit i totes les altres nits?”

Perquè la pregunta del nen és la clau màgica que obre les portes del relat. La pregunta converteix el relat en diàleg. Quan el nen pronuncia el perquè d’aquesta nit, que és diferent i única respecte de totes les altres, dona peu que la resposta del pare reprodueixi el diàleg d’amor de Déu amb el seu poble. Dient la petita paraula “què”, “per què”, és el més petit a prendre la iniciativa en la Haggadah. I si el nen fa el pas endavant, pren la iniciativa, això significa que el nen s’està convertint en adult. La meravella és que la capacitat de preguntar ens ensenya a enraonar, a créixer en la vida, i per això a no acceptar de forma acrítica les coses tal com ens són donades. En el nen que fa la pregunta, Déu espera la iniciativa de l’home per entrar en diàleg amb ell. Un nen que no fa preguntes és un nen malalt. Només quan ens preguntem el perquè de les coses ens convertim en éssers que saben prendre distància i assoleixen responsabilitat i maduresa.

Amor pels enemics

El sopar pasqual està dividit en 15 parts, com els 15 esglaons que pujaven fins al temple de Jerusalem i com els 15 salms que els pelegrins que arribaven cantaven mentre pujaven els esglaons. Mentre es llegeix la narració de l’èxode i de l’alliberament del poble es van pujant cadascú d’aquests “esglaons”. Menjar els aliments simbòlics és una de les coses que tenen més significat espiritual. Menjar el pa sense llevat (en hebreu, matzá) significa renunciar espiritualment a tot allò que “infla”, que fa de llevat dins de nosaltres: sobretot l’orgull, el tenir, les passions de l’ànima que destorben la pau. Al respecte, durant la litúrgia de la pasqua cristiana, sant Pau no es cansa de recordar-nos que també nosaltres, els qui vam participar del veritable Anyell pasqual, immolat per nosaltres, hem de viure i comportar-nos com pans sense llevat:“Netegeu-vos bé del llevat vell i sigueu una pasta nova, vosaltres que no teniu llevat. Perquè Crist, el nostre anyell pasqual, ha estat immolat. Per això, celebrem la Pasqua, vivint no amb el vell llevat de la dolenteria i la malícia, sinó amb els pans sense llevat de la sinceritat i la veritat” (1 Co 5,7-8).  

Menjar les herbes amargues significa recordar l’amargura que va suposar als israelites veure’s oprimits, esclavitzats amb treballs forçats. Sucar un trosset de verdura en aigua salada significa recordar les llàgrimes vessades en Egipte. Fins i tot i una mena de pastís dolç fet a base de pastanaga que representa el color de l’argamassa i els maons que els israelites van haver de fer per construir les ciutats de Pitom i Ramsés. Això també es menja amb el pa sense llevat com un entrepà.

El vi és també un element principal. Al sopar pasqual es beuen cinc copes de vi. Una d’elles, la segona, conté un missatge molt bonic que il·lustra de manera meravellosa la misericòrdia de Déu i l’amor que arriba fins a l’extrem de vessar-se també sobre els enemics. Quan a la Haggadah s’arriba al relat de les terribles deu plagues d’Egipte amb les quals Déu colpeix els egipcis, s’omple aquesta segona copa, anomenada també copa de l’alegria. Aleshores, mentre el lector va enumerant les plagues, els comensals han d’anar traient vi d’ella amb la punta del dit o amb una cullereta. La raó: la copa de l’alegria no pot estar plena perquè l’alliberament dels israelites va comportar la mort dels egipcis! Ells també són fills de Déu, tot i que van patir un càstig diví. L’alegria no pot ser totalment plena perquè va morir gent. El mateix es pot apreciar amb la recitació del Hal·lel a la fi de la Haggadah. El hal·lel és un conjunt de salms que són cantats en diverses festes jueves, com ara al sopar pasqual o Seder. El Hal·lel es divideix en dues parts: el Hal·lel complet, que inclou els salms 113-118, i el Hal·lel incomplet, que només inclou els salms 115-116. En el Seder, es canta el Hal·lel incomplet després del sopar, per recordar la sortida d’Egipte i l’alliberament del poble jueu. Però també es té en compte el patiment dels egipcis que van morir ofegats en el mar Roig, i per això es deixa de cantar el Hal·lel complet. Aquest gest simbolitza que Déu no es va alegrar de la mort dels seus enemics, sinó que va plorar per ells. Segons el Talmud, quan els àngels van voler cantar lloances a Déu per la victòria dels jueus, Déu els va dir: “Les meves criatures s’estan ofegant en el mar, i vosaltres voleu cantar?” Així, el Hal·lel incomplet expressa l’amor que Déu va tenir també pels egipcis, que els considerava també com a fills seus, i la seva compassió per tota la humanitat.

Ordre del sopar pasqual:

קדש 1.  (Kadesh)  es recita el kidush (oració de santificació) i es beu la primera copa de vi

ורחץ 2.  (Urjatz) rentat de les mans

כרפס 3.  (Karpás) es mulla el karpás (verdures) en aigua salada

יחץ 4.  (Iajat) es divideix la matzá (el pa sense llevat) del mig, el tros més gran és afikomán (el segon tros del pa sense llevat que ha estat partit representa l’anyell pasqual que es menjava a la fi del sopar. S’amaga perquè els nens el busquin a la fi del sopar: és una manera pedagògica de mantenir-los desvetllats durant la festa).

מגיד 5.  (Maguid) es llegeix la Haggadah  i es beu la segona copa de vi

רחצה 6.  (Rajatzá) rentat de mans per segona vegada

מוציא 7.  (Motzí) benedicció tradicional abans de menjar el pa

מצה 8.  (Matzá) benedicció abans de menjar matzá

מרור 9.  (Maror) es menja el maror (herbes amargues)

כורך 10.  (Korej) es menja matzá amb el maror

שולחן עורך 11.  (Shulján Orej) se serveix el sopar com a tal, perquè fins aquest moment s’han menjat aliments simbòlics: el pa sense llevat, el trosset de verdura, les herbes amargues

צפון 12.  (Tzafún) es menja l’aficomán

ברך 13.  (Barej) es beneeix després del menjar i es beu la tercera copa de vi

הלל 14.  (Halel) es reciten els salms de lloances i es beu la quarta copa de vi

נרצה 15.  (Nirtzá) es conclou